Com a apèndix a
anteriors posts de la mateixa temàtica, vull parlar de la ressonància de les ones
electromagnètiques, concretament de les que permeten que cuinem el menjar: les
microones. Com deia en altres post, ja fa molt temps
que es va descobrir que les ones de 2.4 Ghz ( microones ) són ideals per
escalfar el menjar, ja sigui una tassa petita d’aigua
o tot un plat de sopa, ho escalfen bastant uniformement sobretot si els fem voltar dins el forn
microones. Però cal tenir en compte que aquest escalfament tant ràpid és possible gràcies a la ressonància: dins el forn microones, les ones que emet el
magnetró reboten entre les parets metàl·liques, però no de qualssevol manera,
es sincronitzen les unes amb les altres, entren en ressonància, així que totes
segueixen un camí similar i es crea una ona estacionaria:
és a dir, totes i cada una de les ones que el magnetró envia contínuament, tenen els seus màxims i mínims (crestes i valls) convergint en els mateixos punts fixes dins l’espai del forn. Això es pot veure amb un senzill i saborós experiment fet amb "chuches" o xocolata, i ho podeu veure i modular al vostre gust en aquesta simulació:
és a dir, totes i cada una de les ones que el magnetró envia contínuament, tenen els seus màxims i mínims (crestes i valls) convergint en els mateixos punts fixes dins l’espai del forn. Això es pot veure amb un senzill i saborós experiment fet amb "chuches" o xocolata, i ho podeu veure i modular al vostre gust en aquesta simulació:
I per què s'usen
justament les ones de 2.4 Ghz en el forn? doncs perquè justament aquestes tenen una longitud
d'ona que permet que es facin màxims d'energia aproximadament cada 6 centímetres
-creant un bon nombre de punts calents, "hot spots", dins el microones-
i alhora mantenint una bona penetració dins dels aliments que volem escalfar.
Per una altra banda tenim aquest altre
senzill experiment:
Es tracta de
poder obrir el cotxe amb la clau "inalàmbrica" des de més lluny, fent
servir el nostre crani com a amplificador.
En aquest cas no es fa servir la ressonància
sinó la concentració de les ones al rebotar en una superfície corba o parabòlica:
el nostre crani. Podem considerar que el nostre crani és aproximadament com una esfera,
i com a tal, la podem dividir en dos parts que en el cas
del crani s'assemblarien a dues antenes parabòliques:
Així doncs, si heu
vist alguna antena de satèl·lit parabòlica veureu que apuntant al centre d'aquesta hi ha
el receptor, ja que és el punt on les ones que reboten s'hi concentren. En el cas de
l'experiment d'obrir el cotxe fent servir el crani per a que rebotin les ones, aquestes
no es concentren dins el crani doncs la radiació de les claus
està molt per sota dels 2 Ghz, tenen una longitud d'ona més llarga,
i per tant el que passa és que al rebotar, el crani les concentra i dirigeix cap al cotxe.
Però quan fem
servir aparells que emeten a més alta freqüència, prop dels 2 Ghz, aquesta part de
les ones que rebota en el crani, s'hi pot quedar atrapada, rebotant entre les
parets (que de fet son com dos paràboles contraposades), i creant els "hot spots" o zones amb màxima energia de les ones, com ocorre en el forn microones però dins del cervell, tal com van veure aquets
investigadors: http://spectrum.ieee.org/telecom/wireless/mri-could-solve-cellphone-radiation-problems .
PER TANT, tot i que els tècnics corresponents assegurin que la potència dels aparells està per sota de la que pot escalfar teixits, la concentració i ressonància de les ones en el cervell pot produir punts calents. Però aquest efecte tèrmic només és UN dels MOLTS altres efectes perjudicials que les ones poden provocar a les cèl·lules, sense arribar a escalfar-les.
PER TANT, tot i que els tècnics corresponents assegurin que la potència dels aparells està per sota de la que pot escalfar teixits, la concentració i ressonància de les ones en el cervell pot produir punts calents. Però aquest efecte tèrmic només és UN dels MOLTS altres efectes perjudicials que les ones poden provocar a les cèl·lules, sense arribar a escalfar-les.
Per sort fins fa pocs anys, les ones de 2.4 Ghz només es feien servir puntualment en els forns microones, les de telèfons
mòbils i DECT són de freqüències més baixes, que no ressonarien tant dins el
cervell... però per desgracia, cada cop s'esta fent servir més el WiFi, que precisament produeix ones d'exactament 2.4 Ghz.
Cada cop més associacions demanen
que no es faci servir WiFi en llocs on no és necessari: biblioteques, escoles,
hospitals, i és que moltes vegades es pot substituir per cable, que en molts
casos fins i tot ja està instal·lat i no s'usa. I cada cop hi ha més asociacions i gent demanant-ho, no
perquè hi hagi cap interès econòmic en treure WiFi o posar cable, ja que no es
dediquen pas a això, sinó perquè cada cop hi ha més casos de dolences
associades de forma clara a l'exposició al WiFi.
Potser en una classe de 30 alumnes, només un
parell siguin electrohipersensibles al WiFi, però que ells pateixin les conseqüències avui, no
vol dir que els altres no les pateixin mai, ja que com més s'hi exposin, més probabilitat tindran. Si ja es té molta prudència quan un alumne de la classe és al·lèrgic als
cacauets, o és celíac i li cal una dieta diferent, no se'n hauria de tenir
també amb els alumnes i persones electrohipersensibles?
L’ús indiscriminat de
tecnologies sense fils acabarà reduint-se inevitablement, tant pel
malgast energètic que suposa, com sobretot, pels potencialment greus efectes
per la salut.
Sol·lucions:
Informació:
\ i /
V
/ \