Translate

dilluns, 22 de juliol de 2013

Coneixem-nos per veure l'Univers


   Benpintats tots. Quan la llum blanca del sol travessa la pluja o un prisma, apareix l'arc de Sant Martí mostrant tot l'espectre de colors que amaga. Però vet aquí que l'espectre que nosaltres podem arribar a veure té molts més colors que l'arc de Sant Martí,  això és gracies a que el cervell, no tenint-ne prou amb els colors de l'Univers, se'n va inventar de nous, així podem veure el blanc, el rosa, el magenta, el veig, el gris i tants altres colors extra-espectrals. Tots són colors que l'Univers no ens ofereix, però que el nostre cervell crea per a nosaltres, per interpretar les subtils diferencies entre els colors que reflecteixen els objectes. 
   Quan mirem un objecte, el que veiem és la llum que ell ens torna: un mirall, o la neu, són de color blanc, doncs ens tornen tota la llum que reben; una rosa vermella, es queda tota la llum que rep tret de la roja, que ens la retorna per al nostre gaudi. Però una rosa rosa, quina llum ens torna? no és llum vermella, és llum de molts colors diferents barrejada, on hi predomina una mica el vermell, això el nostre cervell ho interpreta com a un sol color, el rosa. Per què no podem discernir tots els colors que la rosa rosa ens envia? doncs perquè en comptes dels tres tipus de cèl·lules sensibles al color que tenim als nostres ulls (receptors del vermell, de verd i de blau) n'hauríem de tenir milers, un tipus per cada color real; com que no és així el nostre cervell  el que fa és atorgar un nou color a la barreja segons la informació conjunta que reben els tres tipus de cèl·lules sensorials del color (cons).
   Però per començar el cervell el que fa és crear tots els colors reals de l'Univers, tot i que només en pot captar tres. Això ho fa gracies a que cadascun d'aquets tres colors està molt ben situat en l'espectre real:



   Com veieu, més a l'esquerra hi ha els colors vermells, i resulta que tenim cons especialitzats en captar vermells, al mig els verds (tenim cons especialitzats en captar els verds) i a la dreta els blaus (i liles) que els capten les altres cèl·lules especialitzades. 

   Com que tenim cèl·lules detectores d'aquets tres colors ben repartits, qualsevol color que veiem de l'espectre sempre quedarà enmig d'algun parell dels que capten les nostres cèl·lules. Així doncs si veiem una flor groga, tot i que la seva llum no excita gaire cap dels tres tipus de cèl·lules, sí que excitarà una mica les que poden captar els colors més propers al groc: sensòries de vermells, i una mica també les de verds (que són els colors més a la vora del groc), indicant al nostre cervell que veiem color groc. Així les podem enganyar: el que veieu ara no és pas groc, sinó una barreja adequada de verd i vermell, que emeten els píxels del monitors (cada píxel només pot emetre o vermell o blau o verd o una barreja dels tres).
Píxels d'un monitor
   Resulta que així, cada color de l'espectre de l'Univers es pot crear barrejant els dos colors que el rodegen, les úniques excepcions serien els colors dels extrems, vermell i violeta, però pel vermell ja tenim cèl·lules especifiques. Per altra banda tenim les receptores de blaus que certament responen a la llum violeta, però aquesta la veiem força diferent que els altres blaus, això és perquè al ser el color més energètic (més a l'extrem proper als ultraviolats), també excita lleugerament els receptors de vermells.  Així que per a veure violeta també ens cal barrejar dos colors, però en la justa mesura ja que si els receptors vermells s'activen encara més, alhora que també s'activen els blaus, el cervell entén que no és pas violeta el que veiem, sinó una barreja del color vermell i blau, que interpreta com un nou color anomenat magenta, que no apareix en l'arc de Sant Martí.

Espectre amb colors extra-espectrals, i els que calen per a crear-los
   Així doncs, és barrejant els tres colors primaris, com podem formar tant els colors de l'espectre real, com els colors extra-espectrals, això fan els píxels dels monitors que, amb barreges dels tres colors poden representar uns 16 milions de colors diferents.
   Pot resultar confós pensar que els únics colors que veiem realment són el vermell el verd i el blau, i que tots els altres se'ls "inventa" el nostre cervell, però fa una bona feina creant nova informació a partir de les senyals que l'Univers emet, i a més això permet un seguit d’il·lusions òptiques molt divertides com l'spanish castle o aquesta.

   El cert és que el mecanisme de la visió és una mica més complex, doncs cada tipus de cèl·lula sensorial pot tenir diferents pigments fotosensibles, anomenats rodopsines, que són els que capten la llum. Es creu que en alguns casos es pot detectar un quart color "primari", de fet ja fa més de cent anys que investiguem la nostra visió i encara hi ha coses poc clares, per a qui vulgui aprofundir: link1, link2, link3
   
   Però... són colors tot el que veiem? I que hi ha de les altres ones electromagnètiques, com les radiofreqüències?

El Tercer ull


   Se'n diu epífisis, o glàndula pineal, o tercer ull, o ull parietal , tot és el mateix. Al principi de l’evolució dels animals terrestres, certes espècies tenien -i algunes encara usen- la capacitat de captar llum no només a través dels ulls, sinó també a traves del crani, de forma molt difusa sense formar imatge. Com que els ulls es poden tancar i obrir, el cervell no pot refiar-se d'ells per saber si és de dia o de nit i controlar el ritme circadià, que és el cicle vigilia-repòs, així que per a aquesta funció se n'encarregava una glàndula, una secció del cervell situada a la superfície més externa d'aquest, de forma que podia captar la llum ambient i saber si és de dia o de nit. Aquesta glàndula, secretora d'hormones que regulen els ritmes circadians, no només és important per això sinó perquè precisament, s'encarrega de que l'organisme descansi i es repari, secretant antioxidants com la melatonina. Amb l'evolució la glàndula va quedar una mica amagada dins el cervell a mesura que aquest va créixer; en els humans, als que el neocòrtex cerebral ens ha crescut més, la glàndula pineal es situa aquí:
http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pineal_body_rotation.gif

   Com podeu veure ja no es localitza a la superfície, pel que es creu que és impossible que capti llum visible, però... si us hi fixeu, com que el cervell es divideix en dos hemisferis i la glàndula queda enmig dels dos, just damunt seu no hi té cap altre gran òrgan apart del crani i la pell, podria ser que pogués captar certes ones que penetrin just en aquesta direcció, des de damunt del crani? o podria ser per ressonància? no hi ha quòrum entre els científics, però tot sembla indicar que aquesta glàndula es veu molt afectada per les radiofreqüències. 
   Tenint en compte tot el que s'ha vist recentment sobre radiofreqüències en humans, la glàndula pineal es podria veure afectada de forma greu per les radiofreqüències digitals d'ona polsada. Aquestes són les que fan servir mòbils, telèfons DECT, bluetooth, Wifi, Wimax, i es diferencien de les analògiques (les de la tele i ràdio antigues, quan els aparells tenien antenes extensibles), en que les ones digitals polsades, com el seu nom indica, no emeten energia contínuament sinó per polsos molt ràpids, ex:




   En les imatges veiem una ona analògica, la energia de la qual varia progressivament en el temps, mentre que assota, una ona digital polsada emet energia per polsos, canviant de màxima energia a mínima, molt ràpidament i moltes més vegades que les analògiques (de fet les analògiques quasi mai deixen d'emetre energia). Això fa que a les cèl·lules els hi costi més adaptar-se al constant canvi d'energia que reben, i crea estrès cel·lular que pot desembocar en múltiples patologies. A més, com indica la següent imatge el fet de que siguin polsades, permet augmentar la intensitat màxima d’emissió sense que la mitjana de la potencia superi els límits legals, límits establerts amb anterioritat per a les radiofreqüències NO polsades.
 
http://www.youtube.com/watch?v=6v75sKAUFdc

   A més, tal i com la suma de diferents freqüències de llum crea nous colors en el nostre cervell, resulta que certes radiofreqüències també afecten al cervell, i la suma de diferents radiofreqüències pot fer efectes molt imprevistos en l'organisme. Per sort la glàndula pineal no és molt accessible a les ones, ja que queda lateralment protegida pel propi cervell, però no té cap protecció superior, com heu pogut veure en el model anterior, per lo que les ones que hi arribin directament en aquella direcció poden afectar amb més intensitat.

Però encara hi ha més,

   No fa gaire es va descobrir una molècula, els criptocroms, que en certs animals com aus i insectes, els dóna la possibilitat de poder VEURE y notar els camps magnètics. I també s'ha vist que els humans tenim aquestes molècules, per tant, no és d’estranyar que algunes persones puguin notar certes influències pels camps electromagnètics (si tenen més criptocroms o són més sensibles, per exemple).
   A més s'ha vist que en mamífers semblen relacionades amb la glàndula pineal

   Així doncs si les radiacions electromagnètiques poden afectar la glàndula pineal i totes aquelles cèl·lules amb criptocroms, podem comprendre com tenen un efecte en la reparació de l'organisme i la vital importància que tenen aquestes ones per a la humanitat.

Però és que encara hi ha més, 

   ja que segons moltes investigacions, TOTES les cèl·lules són afectades pels camps electromagnètics a través de les seves membranes cel·lulars, modificant els voltatges que regulen les seves funcions, que de forma natural són controlades pels ions de calci, sodi i potassi.

   Quan més avança el coneixement, veiem que tot és més complicat del que sembla, però de fet només cal saber que, per a veure l'Univers no n'hi ha prou amb els cinc sentits, a més cal el de la sensatesa.

\ i /
 
 / \ 
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada