Translate

dilluns, 31 de desembre de 2012

Bon Tretze.

   Benmirats tots. Paciencia que aquest post potser costa de carregar ja que avui, com a divertiment i de cara a començar un nou any amb il·lusió i imaginació, simplement he penjat algunes imatges que he anat fent.

   La que vaig fer fa més temps, amb el Corel Photopaint, va ser un retoc d'aquest cuadre de Luis Royo titulat "Anunciación"



    Lo siento Luis, pero tuve que hacerlo:

Troba les 7 diferències


   Això ja és amb el Photoshop, repassant el meu llatí:

Atzar. Gran sort. Coincidencia casual.


   Aquí vaig descobrir que fer aigua realista és difícil:
 

Així que, al final, hi vaig posar aigua de veritat.


   Llum de lluna:

Platja de nit, vaja, que ni es veia la barca

   Geometria de tub Buckyfractal:



   Phosphorescence:

Ombra romandrosa

   Kamehameha:

Ona solitaria (solitó)


   Per fer aquesta vaig haver de trobar el moment:



   Pas de temps:



   Un de més artesà:


Mà dibuix_a mà dibuix a mà

   I per acabar,

peu de foto (3D)

                                                                     Bon any!!

\ i /
 
 / \ 

dijous, 8 de novembre de 2012

Aigua, vida i energia.

   Benentesos tots. L'hidròlisi es podria dir que és la base de la vida actual a la terra. La major part de la vida es basa en l'oxigen, i tot l'oxigen que tenim ha vingut de l'hidròlisi de l'aigua. Les plantes i cianobacteris l'han estat fent durant milions d'anys per a poder separar l'hidrogen contingut en l'aigua, i emmagatzemar-lo en els hidrocarburs que formen la seva estructura i els guarden energia, l'oxigen l’alliberen com a residu per a benefici dels demés éssers. Es pot fer de formes molt diverses, les plantes fan la fotòlisi  gràcies a 4 àtoms de Manganès i un de Calci que té la metaloenzima del complex proteic PS2 (fotosistema 2), i nosaltres intentem imitar-les. Però la que solem fer és la elèctrica o electròlisi, separant l'hidrogen de l'aigua al fer-la reaccionar amb elèctrodes metàl·lics pels quals circula corrent.

   Si s’aconseguís obtenir, emmagatzemar i transportar aquest hidrogen amb una bona eficiència ja no hi hauria cap problema energètic. Disposar d'hidrogen abundant permetria moure vehicles i tota mena de motors d'explosió o elèctrics amb gran eficàcia. L'emmagatzematge de l'hidrogen és potser el punt clau, tot i que és perillós, no tindria perquè ser-ho gaire més que el de la gasolina, però encara no està prou resolt, requereix altes pressions i materials especials.


   Hi ha molta investigació però es fan poques coses. No fa gaire circulaven autobusos elèctrics que funcionen amb hidrogen per Barcelona (hi són des del 2003, i potser us van dur al fòrum), però ara ja no. Als EUA ja han fet moltes probes amb vehicles d'explosió que funcionen amb hidrogen  i sembla que van força bé, són vehicles normals adaptats que poden funcionar amb hidrogen, o metà, o una barreja dels dos gasos. El gas metà, anomenat també GNV o GNC, és "gas natural", el que surt pels fogons de la cuina vaja. Si busqueu segur que trobeu cotxes a la venta que funcionen amb GNV, molt menys contaminants, fa molt que els venen. De fet, fa uns vint o trenta anys molts taxis duien aquest sistema per Barcelona doncs és més econòmic que la gasolina.
   El metà o gas natural és el gas que fan, per exemple, els pets de les vaques, o el que surt de les plantes de tractament d'aigua (ETARs). Per tant, és renovable. Si heu vist alguna ETAR (els que vagin amb tren des de Terrassa a Sant Cugat segur), potser us heu fixat que sempre crema una gran torxa alimentada pel metà. El metà té molts avantatges sobre la gasolina per fer anar un vehicle, al ser una combustió molt més neta, no embruta tant el motor, no necessita olis ni anticongelants, i sobretot pels ciutadans que han de respirar al voltant, només produeix CO2 i H2O, el mateix que exhalem amb cada respiració. Si bé fora millor usar hidrogen amb la seva forma diatòmica, que només expulsaria aigua pel tub d'escapament, el metà és molt més fàcil d'usar en un vehicle, i molt més segur de transportar en una bombona a pressió.
   Oju, no només surt dels pets el metà, també dels abocadors, dels arrossars, pantans, d’aquí, de tot arreu on la matèria orgànica es descomposi, la qüestió és que el metà té un gran poder d'efecte hivernacle o sigui que cremant-lo fem un cert benefici al planeta.

ETAR methane flame.
   Així doncs tenim que l’hidròlisi seria una bona solució per obtenir hidrogen, un bon combustible i un bon vector energètic, doncs es pot tornar a convertir en electricitat gracies a les piles de combustible. Es podria usar energia renovable, eòlica, solar, per fer electricitat que amb l’electròlisi  s'emmagatzemaria en forma d'hidrogen. Però transportar-lo fins a totes les gasolineres seria perillós, el problema principal que té és la dificultat d'emmagatzemar-lo i transferir-lo, no us avorriré amb tots els detalls, però cal tenir en compte que és l’àtom més petit que hi ha, li és fàcil d'escapar-se fins pel forat més petit, i també és força reactiu, es combina fàcilment amb altres materials. Així que hi ha una solució, convertir-lo en metà*, el metà és una molècula més gran i poc reactiva, fàcil de manipular.
  *es pot fer de vàries formes, com revertint les cèl·les de combustible SOFC, o amb aquest altre sistema.
Un cop tenim metà hi ha diverses formes d'emmagatzemar-lo, evitant coses com Castor, http://www.nsf.gov/news/news_summ.jsp?cntn_id=108390
  Però encara millor: convertir-lo directament a metanol (combustible LíQUID usat durant molt temps) . De fet aquest sistema parteix d'hidrògen, no cal emmagatzemar metà, i els vehicles actuals hi funcionen sense modificacions. Es pot fer totalment renovable http://en.wikipedia.org/wiki/Carbon_Recycling_International http://en.wikipedia.org/wiki/Methanol_economy

El transport
   El que sí que es veu per Barcelona són els autobusos de gas natural (metà, per no fer propaganda). Els fans dels EV (vehicles elèctrics), ens preguntem si no seria millor apostar d'entrada pels elèctrics. Però a nivell pràctic veig que hi ha avantatges sobre un EV: 
    -Recàrrega de gas immediata en front del temps de recàrrega de les bateries (més o menys llarg, però sempre mesurat en hores)
    -Les bateries es gasten amb el temps, inevitablement es fan mal bé. Un contenidor de gas no.
    -El metà es pot adaptar a la majoria de vehicles sense gaires modificacions. Posar bateries i un motor elèctric a un cotxe és més car que un de nou.

   Avui dia és possible, amb alguns ajustos al motor, convertir qualsevol vehicle d'explosió que usi gasolina, en un que utilitzi metà. Les petroleres extreuen metà del subsòl. Les empreses de compostatge, ETARs, abocadors, vaques... produeixen metà, en podríem produir també des de l'hidrogen de l'aigua amb energies renovables; el metà no discrimina ningú, fins i tot les petroleres se'n beneficiarien doncs en són les majors productores. El futur podria estar mogut literalment pels pets de les vaques, potser és lleig però millor que per la sang d'iraquians. Però clar, és més fàcil fer servir petroli, i ho serà sempre fins que realment s'acabi.
   Ara bé, realment és tan més fàcil obtenir petroli, que obtenir hidrogen? Per la electròlisi cal electricitat, una planta solar no és quelcom massa complicat de gestionar, les eòliques potser una mica més, però un pou d'extracció que perfora  a quilòmetres sota terra i bombeja líquids i gasos inflamables diria que és força més complex que un panell solar o un molí de vent. Per a fer la hidròlisi també calen elèctrodes que es van gastant i s'han de renovar però no crec que sigui més costós que el que es fa en una refineria de petroli.
   No es fa perquè no es vol, perquè el sistema ja està muntat. Si demà desapareixen les refineries i s'acaba el petroli, el més immediat que tenim és el metà.
  
   I les reserves naturals de metà són tant abundants com perilloses. Resulta que al fons del mar i al permafrost, sota la tundra glaçada siberiana, hi ha quantitats ingents de metà. Aquest està començant a escapar-se del mar i la tundra degut a que s'estan escalfant lleugerament, permetent que surti a la superfície. Si recordeu, us he dit que el metà és un potent gas d'efecte hivernacle, contribuint alhora a escalfar el planeta (mar i tundra inclosos), creant així una reacció en cadena força perillosa. Si no hi ha remei per l'escalfament del planeta, almenys hauríem de mirar de capturar aquest metà que s'escapa, utilitzant-lo al nostre favor, perquè no, cremant-lo. Cal tenir en compte que el metà, com a biogàs, és un recurs renovable, igual que l'alcohol o bioetanol, si s'extreuen de plantes o matèria en descomposició el CO2 es recicla contínuament fent un balanç neutre.

   En definitiva, abans de que arribin els vehicles elèctrics i inclús desprès, els fans dels cotxes d’explosió haurien de poder seguir gaudint d'ells sense causar greus problemes de contaminació, ni necessitar extreure combustibles fòssils de llocs en guerra, fins i tot diuen que es podrà fabricar gasolina.
   Just ahir era notícia que els vehicles elèctrics es queden sense subvencions. A més afegien que l'estat no ho pot assumir perqué valen tres vegades el preu d'un vehicle normal. Només puntualitzar que no te res a veure el preu que costa fabricar-los al preu que realment es venen. L'únic component més car són les bateries, i Renault per exemple, ofereix la possibilitat de llogar-les en comptes de comprar-les.


Mites aigualits.
  
   Aquí només voldria esclarir alguns mites sobre la electròlisi: n'hi ha dues modalitats bàsiques, una és la que ensenyen a l'escola, y l'altre és similar però els dos gasos resultants surten junts. La segona té moltes utilitats doncs així aconsegueixes una barreja estequiomètrica perfecte, però també té molts noms i mites. D'aquesta barreja se’n diu gas oxhídric, gas de Brown, HHO, gas de Rhodes, Xogen, Joe cell... i alguns diuen que si s'aplica la correcta "freqüència de ressonància de l'aigua" es pot aconseguir una eficàcia energètica d’hidròlisi immensa, que quasi desafia la llei de conservació de l'energia. La ventatge d'això seria que podriem posar aigua directament al dipòsit del cotxe. Però francament, l'aigua és el bé més preciat que tenim després de l'aire, no sé si fora convenient que entri en aquest mercat. Bé, qui s'hi vulgui entretenir que ho faci, però no ho trobo necessari, com sempre, per energia immensa la del Sol i el vent, que ja sabem com aprofitar-les, només cal fer-ho bé.

El petroli s'acaba, però d'energia n'hi ha de sobres.

   D'energia a la Terra en tenim tanta que no podriem usar-la tota ni que volguèssim. Com ens podem estar preocupant per si se'ns acaba l'energia? Evidentment que els recursos naturals del planeta són limitats, però només cal alçar una mica la vista per sobre el melic i veurem lo privilegiats que som en el sistema solar, que ens envia energia per a fartar-nos, gratis i a domicili. Amb tot el que us he explicat espero que la següent entrevista no us sembli tan desoladora com al presentador, al menys heu vist que hi ha solucions, que l'entrevistat sembla esforçar-se a ometre: http://www.tv3.cat/videos/4325010/Antonio-Turiel-Condemnats-a-decreixer( li reconèc però que el decreixement o aturar el consumisme brutal d'ara serà inevitable en un món que, simplement, és finit, no creix )
\ i /
 
 / \ 

dijous, 25 d’octubre de 2012

VIH ≠ Sida, tornant a Biasco.

   Hola a tothom. Amb tot el poc que sé, us puc dir que l'VIH existeix, i no un, una pila de versions. El Sida existeix, però com a simple nom d'una pila de malalties diferents. Ara bé, la relació entre VIH i Sida no és ni de lluny, la que ens han dit. Pot haver-hi una relació, però molt menys clara que, per exemple, la que hi ha entre el papil·loma i el càncer d’úter. Hi ha doncs molts altres factors relacionats amb les malalties anomenades Sida que no s'estan tenint en compte. I això, tot i que no ho sembli a priori, és molt greu.


   Recordant el magnífic treball de Biasco, us pregunto: Que passaria si a través de campanyes de vacunació mundials, s'hagués transmès un virus desconegut a la població?. Virus que, per sort, no fos molt virulent ni transmissible, és a dir, necessita ser injectat i pot romandre en el cos perquè té la capacitat d'enganyar al sistema immune. Però repeteixo, per sort, no és virulent, no provoca malaltia per ell mateix al menys en la quantitat en que es pot transmetre per una vacuna. Que passaria si alhora, els metges detecten un nou tipus de malaltia, que afecta al sistema immune però de causa desconeguda? Doncs  podria ocórrer que es relacionés la malaltia amb aquell virus desconegut que enganya al sistema immune. A partir d’aquí tenim una confusió bestial que les farmacèutiques han sabut aprofitar molt bé.

   Els següents vídeos us ho explicaran fantàsticament. No cal que els veieu tots, amb un n'hi ha prou, segur que trobareu una estona per veure'l d’aquí a l'1 de desembre, dia mundial del Sida. Segurament, si en veieu un els voldreu veure tots, al menys així m'ha succeït a mi doncs els quatre són molt interessants i complementaris.
   
Sida. La Duda (censurat a TVE)

La ciencia del pánico
Desmontando el pastel

House of numbers

   Algun vídeo pot donar la idea d'una conspiració, i això d'entrada fa mala espina doncs creiem que som prou llestos per a no ser enganyats. I és cert, jo no crec que hi hagi cap conspiració planificada d'un principi. Tots els fets són perfectament explicables per un seguit de confusions, errors, malinterpretacions, desconeixement, corrupció, juntament amb la habilitat de les empreses per fer negoci. El virus existeix, la malaltia també tot i que no com la volen definir, (o de fet "indefinir"). Les drogues van provocar malalties entre els col·lectius de risc, la realitat social va posar la oportunitat de fer negoci en safata i la van aprofitar.
   Que cal fer ara? Remetre’s a les proves. Com amb Koprovsky, no cal culpabilitzar a Gallo, qui hagi de respondre davant la justícia que ho faci, però l'important és que la veritat de l'origen i els efectes siguin reconeguts. Potser amb firmes i veus que reclamin a la OMS que reconegui si hi ha relació demostrada. Cal que s'esclareixi definitivament quin és el coneixement i les proves existents sobre la relació entre VIH i Sida. Que n'hi ha, doncs que l'expliquin clarament; que no n'hi ha, no cal ni que ho expliquin ja hem vist els documentals. Aquest cop però, que els emetin a les televisions publiques, que ho sàpiga tothom. No cal negar l’existència del virus o la malaltia, tot caurà pel propi pes.
   Ara bé, les primeres responsabilitats han de recaure a la OMS, i després a les empreses que toquin, que per això és la OMS qui vetlla per la salut, en teoria. Els governs i empreses que s'hagin lucrat faran el possible per evitar sancions, però no podran negar l'evidència. Altre cop, serà la ciència a qui s'hagi de jutjar amb la major contundència, establint precedents per a que coses així no tornin a passar, i per a que la ciència torni a ser lliure i cooperativa en comptes d'una mera competència entre empreses.

   En aquesta època de l'any, que ens diuen que ens hem de vacunar per la grip, no fos cas que ens constipem i no puguem treballar per pagar deutes i medicaments, potser caldria preguntar quina part del deute que tenim és per les vacunes de la "grip A", per exemple, o per altres tractaments que no només no serveixen de res, sinó que poden fer molt mal.

(Gràcies Joan Xavier pels vídeos.) 

\ i /
 
 / \ 

dilluns, 24 de setembre de 2012

De Tesla a Tunguska, posant-hi cello.

   Benvolicats tots. Avui torno a donar-vos la tabarra amb els Raigs X. Aquesta vegada però, anirem al principi de tot. Potser sabeu qui li va posar el nom als Raigs X, va ser en Röntgen, qui n'és considerat el descobridor, no obstant, abans que ell un dels més grans inventors de la historia ja els havia fet servir. Si recordeu els primers blogs, parlava de com la radiació fa Raigs X. La radiació, us deia, es pot frenar al xocar amb els metalls, i al fer-ho emet Raigs X. La radiació poden ser per exemple, electrons amb molta energia. El primer de veure això va ser Nikola Tesla, que a finals del segle XIX era el rei de la electricitat. Podia crear camps elèctrics tan intensos que feia llamps en el seu laboratori. Havia dominat una de les energies més potents que ens envolta. Amb la corrent alterna que havia inventat podia il·luminar ciutats molt llunyanes, però el que ell volia, el que ell desitjava per sobre de tot era poder enviar aquesta energia a qualsevol lloc del món, sense cables. Per això va començar a desenvolupar sistemes de transmissió d'energia. En el camí va crear els circuits de la radio, va crear els primers vehicles teledirigits, també va crear els precursors dels fluorescents per a poder visualitzar aquesta energia. Gracies a la fluorescència va aconseguir notar que quan produïa camps elèctrics de gran intensitat, fent una corrent d'electrons molt energètics, el fòsfor brillava. Però no eren directament els electrons els que feien brillar el fòsfor, sinó alguna mena de radiació que produïen. Efectivament, eren Raigs X. Podríem dir que feia quelcom similar a això.

   De fet Tesla va aconseguir fer algunes radiografies, però la medicina no era el seu interès principal, així que ni tan sols va posar nom als raigs que va descobrir. El que a ell li fascinava era l'energia. Per a això va construir la seva gran obra, la Torre Wardenclyffe.

Wardenclyffe tower in Shoreham, Long Island.
    Amb aquesta torre pensava transmetre energia mitjançant la ionosfera terrestre fins a l'altre punta del món. Igual que les ones de radio fan servir la ionosfera per a rebotar-hi com un mirall i arribar tan lluny com poden, Tesla volia enviar prou electricitat per poder il·luminar ciutats a gran distància. Aquí és quan la historia es complica. Uns diuen que ho va aconseguir, i que l'esdeveniment de Tunguska en va ser la prova, altres diuen que simplement no funcionava. El cert és que la va provar, però poc després algú va provocar l'incendi de la torre, i mai més se'n va saber res. Recentment s'han recaptat fons per recuperar l'edifici on va fer tots aquets experiments, que actualment està ruïnós. Si l'esdeveniment de Tunguska va ser obra seva, sens dubte va fer bé de no continuar, doncs l'explosió va ser similar a una bomba atòmica, provocant un terratrèmol que es va notar arreu, l'epicentre va ser una enorme bola de foc al cel però que aparentment no va arribar a tocar el terra. Encara avui és un dels esdeveniments més inexplicables que han ocorregut al planeta. 

The Tunguska event.
   Fantasies a part, en qualsevol cas, els terratrèmols i les llums al cel estan relacionats per un altre fenomen, que també té a veure amb la electricitat. Es creia que era degut a la triboluminescència, però sembla que és quelcom més complex anomenat  p-hole Theory. És un fenomen natural que s'ha vist que ocorre en alguns terratrèmols. Degut a les grans pressions que ocorren sobre les roques, es produeixen camps elèctrics de gran intensitat, que fins hi tot poden provocar llums i llamps en el cel, avisant  de que s'acosta el terratrèmol. Així doncs, millor no veure gaire de prop aquest fenomen. En canvi el de la triboluminescència segur que alguna vegada l'heu vist a petita escala. Per exemple quan es piquen o freguen dues pedres i fan guspires, però també pot ocórrer, sorprenentment, al desenganxar el cello. Si us hi fixeu ho veureu, sobretot al desenrotllar cinta de paper, aquella que fan servir els pintors per no embrutar els marcs de portes. Resulta que a algú se li va acudir que si la cinta fa llum, hi ha d’haver uns camps elèctrics força considerables, i ho van investigar. Per poder-ho mesurar bé van introduir la cinta en un recipient ben aïllat, en el que van fer el buit. Sorpresa: al desenrotllar la cinta, no sols es van produir grans camps elèctrics, sinó també raigs X.



   Van aconseguir fer una radiografia amb un rotllo de cello!!:


   Resulta que al desenganxar la cinta, hi ha una pila d'electrons que no saben si els toca quedar-se a una banda o a l'altre, es creen acumulacions elèctriques, que fan camps elèctrics enormes, que alhora acceleren els electrons de la cinta i produeixen Raigs X.
   En fi, mai se sap quines sorpreses ens depara el món que ens envolta, ni lo més quotidià. Segur que ara ja no fareu servir el cello com abans. Però no cal que us preocupeu si no està al buit sense aire, doncs amb aire els electrons no poden accelerar-se prou i només fan llum, però no Raigs X.

\ i /
 
 / \ 

dilluns, 17 de setembre de 2012

Cotxe d'aire o de plom?

   Benairats tots. Avui he vist la noticia, si se'n pot dir així, del nou model de vehicle mogut per aire comprimit. No crec que se'n pugui dir noticia sinó recordatori, doncs no té gaire de nou, he vist anuncis similars cada cert temps des de principis d'aquest segle, però és que ja en el segle passat ho anunciaven... però encara més, alguns dels primers motors de tren que van existir al segle XIX ja funcionaven amb aire comprimit.

   La cosa és que sempre diuen que en pocs anys arribarà i va passant el temps però no arriba. I no em malinterpreteu, trobo que és una tecnologia ideal, sí que té poc rendiment, però ho compensaria la seva simplicitat. No és com la fusió nuclear que també la van anunciant i realment el problema és que no tenim prou tecnologia encara. Amb els motors d'aire comprimit la tecnologia està més que superada.

Aire fresc, de veritat.
   Tot i així, van passant els anys i res, però el pitjor és que altres invents del sector passen desapercebuts, i potser per no poder competir no acaben sortint a la llum. Per això us mostro alguns d'aquets invents, motors que treuen el màxim profit de l'aire que ens envolta:



i aquest també ha demostrat la seva gran capacitat :  http://www.youtube.com/watch?v=p6tgBLZP3Cw

   On hi ha molta investigació és en vehicles elèctrics, i en noves bateries, però el problema de les bateries sempre serà o el preu, o els materials, o que es gasten i s'han de canviar periòdicament. L'aire comprimit en canvi, només necessita contenidors buits, que un cop plens d'aire són molt menys perillosos que aquets esprais que tots tenim per casa, doncs l'aire no és pas inflamable. A part un contenidor no perd rendiment amb el temps, dura per sempre. És cert que la millor forma d'emmagatzemar energia avui dia seria amb l'hidrogen com a vector energètic, extret per hidròlisi de l'aigua, però no tothom voldria tenir a prop contenidors de gas altament explosiu i de difícil contenció. Tampoc hi ha disponibilitat d'aigua a tot arreu, en canvi d'aire sí. Així que, podem esperar a que la tecnologia de l'hidrogen millori i sigui més barata, o podem tornar a l'origen, a l'aire que ja va inspirar els inventors del segle XIX. Igual que va passar amb la gasolina amb plom. Originalment, la gasolina es barrejava amb etanol, però com que les petroleres volien el monopoli, i disposaven de mines de plom, van substituir l'etanol pel plom, fent un molt bon negoci que aquí us expliquen:


Quan es va "acceptar", per fí, la ja demostrada toxicitat del plom, es va anar prohibint, i es va tornar a usar etanol. Aquí podeu veure tota la historia del coneixement sobre el plom. Està clar que els interessos econòmics poden alentir tant com volen els canvis. Encara avui es segueix venent gasolina amb plom, per exemple pels avions, però també pels cotxes en països com Afganistan, Algèria, Iraq, Corea, Myanmar (Burma), Iemen, i en molts altres la prohibició ha estat força recent:
                      http://en.wikipedia.org/wiki/Tetraethyllead#Phaseout_and_ban
   No dubto que algun dia tindrem aerogeneradors en els oceans, que hidrolitzaran l'aigua i ens portaran l'hidrogen a tots els vehicles i llars, que funcionaran amb Piles de combustible, però tampoc dubto que encara falta molt. Mentrestant, un vehicle elèctricd'autonomia estesa és una bona solució, i emmagatzemar l'energia en tancs d'aire comprimit tampoc és mala idea. Cal tenir en compte que el gran problema de l'energia no és la seva generació, sinó el seu emmagatzematge. Per a aquest propòsit no hi ha res més barat, fiable i perdurable que l'aire comprimit.
   Ja parlaré més de l'hidròlisi i el futur de l'hidrogen, però em temo que el pròxim post tornaré amb els Raigs X. 

\ i /
 
 / \ 

dimarts, 28 d’agost de 2012

El Sorral.


   Bentretinguts tots. Una de les coses que m'encantava quan era petit eren les obres, les cases o edificis en construcció, però no pel mateix motiu que als jubilats. A mi m'agradaven les piles de sorra per a fer morter. Em ficava allà dins i era com estar en un altre planeta, la imaginació volava. Hi feia rius, muntanyes, coves, tot un món en un sorral. 

   Haig de confessar que encara avui dia m'encanta, però clar, un ha de guardar les aparences així que em limito a la versió digital. Aquesta és força completa, gratuïta i online http://burningsand.de/ . S’hi pot recrear desde un caos total,

 fins al perfecte ordre d’un bioreactor, doncs hi han afegit aigua i plantes i de tot!:



   Aquí hi ha uns quants links d'altres programes online. Per android el “SandBlaster és més senzill i potser més amè. A aquets els falla una mica la física de fluids, però són força entretinguts. Si es vol anar a construccions més complexes, i passar-s'hi hores i hores, és molt recomanable l'Algodoo, que ara té un plugin d'òptica i tot. Per no parlar del mundialment famós Minecraft, però aquest es limita a blocs cúbics, se’m fa una mica obtús. Desprès hi ha programes a més gran escala com el Univers Sandbox. I aquesta web és una joia per aplicacions que simulen tota mena d’ones i camps: http://www.falstad.com/mathphysics.html
   En fi, si us voleu entretenir, deixant volar la imaginació i la vena artística, són molt recomanables. Apa, que els adults a vegades també podem tornar a ser nens!

 WOW!Una pila de simuladors aquí!
\ i /
 
 / \ 

diumenge, 26 d’agost de 2012

ASMR i la màgia de la música.


   Bensentits tots. Avui us vull parlar de l'"Autonomous Sensory Meridian Response" o ASMR, que vindria a referir-se a aquelles pessigolles, pell de gallina, que se'ns posa quan per exemple, escoltem una cançó que ens agrada molt. Sembla que no és algo que estigui gaire investigat, de fet el nom se li ha posat en vista de la falta de classificació del fenomen, i ho investiga una organització que podríem dir amateur:                                http://www.asmr-research.org/
   Però que ho provoca? Sembla que varies coses, des d'un parlar suau, fins a sorolls que fa algú de forma més o menys constant, la música, el ronroneig d'un gat... Potser el que estem més acostumats que ens posi la pell de gallina és la música, sobretot en una pel·lícula. A vegades en una pel·lícula la situació és molt emotiva, però és la música o els sons el que acaba desencadenant el fenomen, de fet si veiem el mateix sense cap so el sentiment és molt menor. 

   
   Trobo que la música és un art especial, no es basa en res que hi hagi en la natura. Tant l'escultura, la pintura, com la dansa, són imatges o moviment, es basen en tot el que captem per la vista, que és el nostre sentit més desenvolupat i la principal finestra cap al món que tenim. Però els sons, biològicament, són una mena de comunicació molt diferent. Així com una mateixa imatge pot resultar o no agressiva segons l'observador, i ens cal un aprenentatge per saber si una forma punxeguda fa mal o no (per això de petits ho toquem tot), el so en canvi, si és estrident o dissonant sempre és molest, es vulgui o no. Igual que les olors que serien el sentit comunicatiu més primitiu, els sons ens serveixen o per estar alerta o per relaxar-nos. Quan de nit en la foscor sentim un soroll s'activen totes les alertes, en canvi si el que sentim és un suau murmuri, o la veu d'algú que ens dona confiança, segurament ens relaxarà. D’aquí s'entendria el fet de que les cançons on hi canta una persona ens transmetin sentiments, sobretot si el text que canten fa referència a aquests, doncs des que érem micos que ja vem usar els sons per a comunicar-nos i expressar sentiments, però, i la musica que no és cantada? O la que no n'entenem l'idioma? no pretenc explicar-ho, suposo que els ritmes són quelcom que tenim innat, en algun moment de la vida som conscients del nostre propi bateg o de la respiració, això ens dona el sentit del ritme, però d'aquí a com una melodia, un conjunt de notes, pot transmetre tanta emoció, és quelcom que se m'escapa. Segur que hi ha infinitat d'estudis que ho tracten, com aquest, però que jo sàpiga cap dóna resposta al perqué.


   
   Per altra banda, si ens hi fixem segur que la primera vegada que escoltem una cançó no ens passa gaire cosa, però si ens agrada, i hi trobem melodies boniques, la segona vegada es reforçarà, i a la tercera el nostre cervell intuirà en quin moment s'acosta la part que més ens agrada, aleshores comencem a notar el pessigolleig que va augmentant, i en el moment que sona el millor tros, la sensació arriba al màxim, com una recompensa per haver-nos esperat, per donar-nos temps a gaudir d'aquest art tan fantàstic. En canvi si ja l'hem escoltat 30 vegades en un dia, no suposa cap sorpresa per al nostre cervell, així que no ens afectarà tant gratament. No obstant, si deixem passar un temps fins a oblidar-la prou, tornarem a estar en la situació d'aquella segona o tercera vegada d'escoltar-la, moment en que no estem segurs de quan però sabem que en la cançó sonarà algo que ens agrada, i és més aquesta expectativa, l'esperança de que vindrà algo millor i no pas la tonada en sí, el que ens provoca aquell pessigolleig. Podem dir doncs que de forma innata, el cervell ens agraeix el tenir esperança o expectatives, ens esperona tot emocionant-nos, a buscar la millor part del que escoltem, o del que ens envolta en general.

   Us deixo amb una petita peça de Bach, una preciositat que fa massa poc que vaig aprendre. Per la seva bellesa i simplicitat crec que s'hauria d'ensenyar sempre en el primer curs de piano.

Bach prelude in C 846:


\ i /
 
 / \ 

dissabte, 25 d’agost de 2012

Bona nit Neil.


   Als que somiem amb la Lluna moltes vegades ens pregunten perquè hi voldríem anar si només és un desert fred, amb lo bé que s'està a la Terra. Doncs no sé l'altre gent, però jo no hi aniria per veure la Lluna, ni la pols tòxica dels cràters, ni per sentir la falta de gravetat, tot i que tot això m'encantaria. Però el que m'agradaria més, el que no podria deixar de fer un cop fos allà a l'espai, el que realment seria per a mi el més gran espectacle possible en la vida d'un esser humà, fora veure la Terra, casa meva, casa nostra, flotant en l'espai negre. Veure-la brillant en mig del cel com no l'hem vist mai. La Lluna cada dia la veiem, i és preciosa, però moltes vegades no ens n'adonem d'allò tant valuós que tenim sota els peus. Tots els que l'han vist des de l'espai han compartit el mateix sentiment que jo sols em puc mig imaginar. Sens dubte, crec que la majoria dels que volem sortir a l'espai, no és pas per anar a un lloc fred i mort, sinó per gaudir de l'espectacle de veure el planeta ple de Vida que habitem, i un cop estant allà, adonar-nos de les meravelles que hem aconseguit, tot i ser només un instant de vida en un racó de l'Univers.

Gracies Neil per fer una mica més de camí per a tots. Aquí a la Terra seguirem somiant.

Neil Armstrong 5/8/1930-25/8/2012




\ i /
 
 / \ 

dissabte, 18 d’agost de 2012

Hot Hot Hot


   Benfrescos tots. Un estiu més les onades de calor ens fan suar, jo que ja tinc una edat en recordo de pitjors, però certament, en cap cas són agradables. El que potser recordarem tots son els "apagons" o "blackouts" que solien passar a l'estiu a grans ciutats com New York, i també per casa nostra. Això era degut a que la demanda elèctrica creixia enormement en el moment que s'encenien tots els sistemes d'aire condicionat de la ciutat, i la xarxa elèctrica no ho suportava.  
 
   
     Per sort cada cop més gent entén que a l'estiu no cal congelar-se a 21ºC, sobretot si afora s'arriba als 40, el refredat és assegurat. Si una casa o edifici es construeix bé, pot refrescar-se per si mateixa i tenir una diferencia natural de més de 10 graus amb l'exterior, si a l’hivern hi ha 10 graus a fora, a dins, per efecte hivernacle poden ser 20. Si a l'estiu hi ha 36 graus afora, a dins es pot estar a 26, que amb la roba adient és perfectament suportable. Però clar, els edificis i cases ja hi són, no queda altre cosa que posar l'aire condicionat i xuclar energia de la xarxa a les hores punta.
   Però fixeu-vos en la paradoxa: en els moments en que fa més calor, és a dir, quan el sol ens envia la màxima energia, que és molta i gratis, nosaltres necessitem obtenir-ne quantitats ingents en forma de carbó, petroli, urani, per produir electricitat per refredar-nos. En alguns llocs d’Espanya ja hi ha algunes centrals tèrmiques que aprofiten el calor solar per generar electricitat. 

   No seria fantàstic si cadascú a casa seva pogués aprofitar l’energia del sol per a refrigerar-se? Clar, si volguéssim generar electricitat amb panells solars fotovoltaics caldria molta superfície, només tenen un rendiment del 20% i no són precisament barats. Si volem generar electricitat amb panells tèrmics tot i que aquets si que aprofiten fins al 90% de l'energia tèrmica del sol, cal realitzar varies conversions energètiques que disminueixen el rendiment.
   Però, si alguna vegada heu anat en una rulot, camping o lloc molt aillat, potser heu vist que fan servir bombones de gas butà per la nevera. Tenen neveres que funcionen amb la flama del gas!! 

    Una conversió tan directa de la calor en fred és quelcom que sorprèn i no hi solem pensar, però fa molt temps que és possible. Per que no ho fem doncs? Es podria pensar que no és prou eficient, però per poc que ho sigui, qualsevol aparell que utilitzi l'energia gratuïta del sol, al final acabarà sent rentable. De fet ja s'ha aconseguit que sigui prou eficient per a qualsevol llar.
   El principal sistema de refredar mitjançant calor és el que s'anomena "d'absorció". Es sol fer servir aigua i amoníac o sals en un circuit tancat, de forma que al evaporar-se l’amoníac de l'aigua, absorbeix calor de l'ambient.
   Aquí hi ha alguns exemples d'empreses que ja venen aquets sistemes, em permetreu que en faci una mica de propaganda (tot i que no em paguen) però es que veig que no se’n fa per altres bandes:
      Al País Basc van millorar l’eficiència amb un sistema en rotació, que es deia Rotartica.
      I perquè no una nevera solar

      Un altre que seria interessant és el d'acoblar un col·lector solar als sistemes ja existents per a reduir el consum que necessiten http://www.solr-air.com/technology.html*

   I encara podem anar més lluny, a l'hivern podríem escalfar-nos amb el fred? Semblaria impossible però de fet, el fred en si mateix no és una magnitud. El fred és l'absència de calor, és a dir l'absència d'energia i sense energia no pots fer res, però... resulta que el que per a nosaltres és fred, per la termodinàmica pot no ser-ho. Si afora hi ha 10ºC, vol dir que hi ha 283 graus de temperatura sobre el 0 absolut que és el que es considera
l’absència total d'energia. Així doncs,  hi ha màquines que poden recollir part d'aquesta energia dels 283º i acumular-la dins de casa.  http://www.solarpst.com/Serie_ACS_Termo.php 

   Clar, qualsevol cosa que aprofiti l'energia de l'ambient fa perdre calers als que ens venen energia. No ens hem de sorprendre doncs si no hem sentit a parlar d'aquestes tecnologies, però espero que ara que les coneixem, puguem ser més conscients del que fem.


UPDATE: últimament es comercialitzen aparells d'aire acondicionat que en comptes d'electricitat usen gas natural, però no funcionen com les neveres de gas, sinó que tenen un motor de combustió que fa girar la bomba, que altrament giraria amb un motor elèctric. Pertant a aquets no s'els podria acoplar un sistema de captadors solars, com si que fan altres:
https://www.youtube.com/watch?v=zUwOroYq5m4   (no va)
https://www.youtube.com/watch?v=oiIahp1TzhY (genial l'accent)

curiós: https://www.youtube.com/results?search_query=rotartica

*UPDATE: sembla que aquesta empresa ja ha desaparescut, serà que tenien la bona intenció de millorar la tecnologia que ja usem sense haber-la de canviar del tot. En tot cas buscant "hybrid solar cooling" podeu trobar infinitat de  sistemes similars i aquí http://www.machine-history.com/Solar%20Powered%20Air%20Conditioning  ja no va, només aquí https://archive.is/89MqU
una bona recopilació.
\ i /
 
 / \ 

dissabte, 28 de juliol de 2012

La veritat és amb Biasco.

   Benaurats tots. L’últim dia del congrés Internacional de biologia de Catalunya esperava amb candeletes la conferencia titulada "L'origen del sida" de Miguel Angel Martínez, membre d'Irsicaixa i l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Em va decebre molt. En una conferencia que porti aquest títol, no pot faltar una menció a Koprowski. Bé, es que de fet és la clau. Ni el va esmentar de lluny. En el següent documental us explicaran d'una forma magistral, perquè cal nombrar-lo sempre que es parli de l'VIH. Si us plau, poseu-vos còmodes i gaudiu d'un viatge a la veritat com no l'heu fet mai:

es pot descarregar el DVD gratuitament desde la seva web, o veure'l al youtube, en el link que diu 'youtube' sota el reproductor que ja no funciona.

   Un cop l’hagueu vist, per qualssevol dubte que us sorgeixi aquí teniu totes les referències: http://biasco.ch/materiale/OdM/testo/SeedsOfDoom2006_10_05rev.pdf . Em va resultar particularment interessant el primer article científic on es parla d'un virus desconegut aleshores, que acabarà sent l'VIH.
   Com a científic que breument vaig ser, crec que si la ciència ha de buscar la veritat, amb el màxim rigor possible, ha de quedar clar el que va passar en aquest cas. Desgraciadament no ha estat així, potser per la por a la lapidació que hi hauria vers Koprowski. Però no crec que hagi de passar això. Podem tenir el màxim respecte cap a ell. Va fer el que va fer en un moment en que es creia que era el correcte i amb una intenció noble. Reconèixer que accidentalment es va produir un gran desastre no fa altre cosa que prevenir-nos de possibles casos futurs, és el que ha de fer la ciència si es realitza amb rigor. Per no repetir el mateix error i per aprendre'n, cal que la veritat s'exposi nua i crua. En un accident així no cal culpabilitzar a ningú, no desitjaria de cap forma que es criminalitzés a Koprowski. El fet de reconèixer la veritat no n'ha de provocar l'acusació, doncs l’únic culpable d'aquest cas trobo que és la pròpia ciència. La ciència va fallar en els experiments que va fer Koprowski, va fallar èticament i tecnològicament, però en aquella època la tecnologia i la ètica eren molt més precàries que ara, és doncs comprensible i perdonable. Però el que no és perdonable és que la ciència falli avui dia al fer el veredicte del que va passar. Si aquest afer queda amagat com es pretén, serà una gran pèrdua per la ciència, una falta monumental a la veritat, i un desastre per les futures generacions.

\ i /
 
 / \ 

divendres, 27 de juliol de 2012

Darwin, Lamarck i l'Esteller pel mig.


   Benarribats tots. Recentment he tingut l'oportunitat d'assistir al 1er congrés Internacional de biologia de Catalunya. El primer dia va ser molt interessant per a mi, amb moltes investigacions sobre epigenètica, i vaig tenir l'ocasió d'escoltar al Manel Esteller parlant de totes les possibilitats que aporta l'epigenètica en àmbits molt diferents, però això millor que us ho expliqui ell. Jo el que faré és explicar-vos una presentació que vaig fer fa temps sobre el paper que podria tenir l'epigenètica en l'evolució.


   "Una de les grans revolucions científiques va ser la d'acceptar dues teories aparentment contradictòries: la dualitat ona-partícula. Alguns ara es pregunten si podria passar el mateix amb Darwin i Lamarck.


   S’associa Darwin a la idea que és la selecció natural la que estableix quina de les mutacions fortuïtes sobreviu. I Lamarck a que els individus van evolucionant adaptant-se al medi perquè s’hereten alguns caràcters adquirits durant la seva vida. De fet Darwin ja acceptava que el medi podia influir en l’herència, però no que l'individu, per voler estirar el coll, afectés a que la descendència el tingués més llarg, com deia Lamarck (tot i que ell no va fer servir mai aquest exemple). Fins fa poc aquestes afirmacions semblaven ridícules, però avui si ho pensem molecularment, potser no ho son tant.


   Això és degut a l’epigenètica. Fent un breu resum, els gens s'expressen si la seqüència promotora els deixa. I el promotor s'encén o s'apaga segons l'estat de metilació. Això és que les citosines de illes CpG (seqüència de DNA amb molta citosina i guanina) estiguin metilades (unides a metil CH3) o no. Aquets canvis ocorren contínuament en les cèl·lules de tot el cos, doncs a cada moment necessiten activar uns gens diferents. Aquestes modificacions "superficials" del genoma és el que s'anomena epigenoma.

 
   Es creia que en la línia germinal (òvuls i espermatozoides) aquest patró de metilació es refeia completament, esborrant tot excepte el que correspon a la diferenciació òvul/espermatozoide, de forma que el que hagi passat a la vida del pare o la mare no quedaria reflectit en l'epigenoma dels gàmetes (permetent així un nou imprinting, que és la metilació diferencial entre els al·lels materns i paterns). Però s’ha demostrat que l'estat epigenètic de la mare sí que pot afectar a l’herència de la descendència, a nivell epigenètic. Així subministrant aliments amb alt contingut de grups metil, la línia germinal de la mare es veu modificada obtenint fills molt diferents segons l'alimentació que aquesta ha tingut. També hi ha estudis amb pollets que diuen que s’hereta el comportament enfront a estímuls estressants. I no només la mare pot afectar epigenèticament al fill, sembla que el miRNA (hi ha molt DNA que es transcriu a miRNA però no es tradueix a proteïna) controla l’epigenoma (l’Esteller ho investiga) i que es pot transmetre per l’espermatozoide i afectar l’embrió


   L’epigenoma és el que permet la plasticitat i adaptació de les espècies en primera instància, doncs governa el desenvolupament de l’individu i la diferenciació, permetent que l'individu s'adapti a l’hàbitat al que li ha tocat viure a mesura que es desenvolupa. La pregunta és: la metilació epigenètica pot afectar a l’evolució? Es a dir, pot fer que els canvis siguin permanents en el genoma? Doncs resulta que les illes CpG, concretament la 5mC (citosina metilada) és una base tendent a mutació, perquè pot desaminar-se espontàniament i passar a timina. Les illes CpG són com"Hot spots", llocs amb més probabilitat de mutar. Així doncs tenim que s'augmenta la probabilitat de que ocorrin mutacions just en les zones que alhora son les que l’ambient pot afectar.
   Aquestes evidencies en epigenètica fan, segons com, reviure les teories Lamarckistes, i ens podem preguntar si ens podria estar passant. Podem estar evolucionant tot i que la selecció natural no ens afecta actualment? Bé, si avui els humans evolucionen, és allà on la selecció "artificial" els afecta més. Per exemple en zones contaminades on realment només sobreviu el mes adaptat. 



   En estudis fets als treballadors de fabriques contaminants, es veu com predominen lleugerament certs polimorfismes que permeten una major tolerància als tòxics, però sense gaire diferencia amb la població normal. Les diferencies deuen ser perquè els que no poden tolerar-ho (genèticament menys aptes), marxen o es moren.  Potser mirant el patró de metilació dels que aguanten sí que es pot veure alguna diferència més significativa amb la població normal.
   Està clar que investigar l’epigenoma pot dir molt de l’evolució. Podria explicar com ens hem anat adaptant des de que varem sortir d’Africa, durant les 4000 generacions que hem viscut. En altres espècies ja s'han vist diferències evolutives en l’epigenoma, entre metateris i euteris són abismals.
   Però a més cal tenir en compte que l'ambient que pot afectar a la metilació no és tant sols el físic, que pot causar més o menys estrès, un altre "ambient" que pot afectar als patrons epigenètics també pot ser com se “senti” l’individu, l’estrès mental. Totes les emocions podrien estar afectant al nostre epigenoma i per tant, a com ens adaptem i, en última instància (hipotètica encara), a com evolucionem."

\ i /
 
 / \