Teorema d'Earnshaw Sexual

  Segurament tots heu tingut a les mans un imà i heu jugat a atreure objectes metàl·lics, fer-los ballar mirant fins on cal apropar l'imà per a que l'objecte màgicament salti cap a ell. O bé l'imà és qui salta cap a l'objecte doncs la clau és que sempre hi ha una força entre els dos, i a una certa distància un atrau amb prou força a l'altre que li correspon amb la mateixa força i es provoca el moviment. Si agafem dos imans la cosa es complica ja que ara es poden fer forces repulsives, i podem fer allunyar un imà a mesura que li apropem l'altre. I tots en algun moment haureu pensat: si tinc prou cura potser trobo el punt just on s'atrau però no prou com per saltar i aleshores puc fer que floti. No es pot. No cal perdre temps en intentar-ho doncs és físicament impossible: aquest punt ideal on l'imà està a la distància justa per mantenir l'altre flotant no existeix en el nostre univers, no és qüestió de precisió. Això és el que diu el Teorema d'Earnshaw entre altres coses.  Els imans sempre s'atrauen o repelen, no hi ha terme mig, i si el sistema està format exclusivament per imans, no es pot trobar l'equilibri estable (levitació) , sempre ha de col·lapsar cap a la col·lisió o la dispersió. Per aconseguir la levitació cal usar altres materials magnètics i diamagnètics o bé usar sistemes electrònics.

   El teorema em va molt bé per explicar el que per a mi és un malentés de les relacions humanes. Els humans som bàsicament dos grans grups diferenciats des de naixement: homes i dones. Amb les seves diferències i similituds, les seves característiques naturals físiques com són els òrgans reproductors, i psíquiques com és l'atracció sexual (o física) d'un respecte l'altre. Entenem doncs que el més típic és que una persona heterosexual senti atracció per a una altre del sexe oposat, en més o menys grau... o pel contrari pot sentir més o menys repulsió, però com amb els imans no hi ha un terme nul. No hi ha el "no m'atrau gens ni em repèl gens", ja que si no són els llavis, potser els ulls, el nas, o el cabell o les cuixes, tenim nombroses parts susceptibles a causar atracció/repulsió* i només en cal una per actuar com a atractor o repulsor definitiu i fer col·lapsar el sistema.

  Així doncs els humans som uns imans més complexos però que en definitiva actuem com imans al cap davall. Si poguéssim mesurar l'atracció merament "física" que se sent entre els dos subjectes poques vegades coincidiria exactament l'una amb l'altre, però per sort tenim les emocions i l'amor, que es combinen amb l'atracció física per permetre formar les famílies i mantenir l'espècie.

  Les relacions entre les persones, poden ser d'amor, d'amistat, d'odi... però centrant-me en l'amistat com un sentiment d'apreci sincer entre dues persones i per seguir amb l'analogia dels imans, aquesta amistat pot ser més propera o llunyana, però si parlem simplement d'amistat no conté el paràmetre atracció/repulsió física en la definició, diríem que la relació es manté en la part on cap dels dos "salta". Però resulta com ja he dit, que això no és real entre persones heterosexuals de diferent sexe. Encara que una senti repulsió l'altre pot sentir certa atracció, seria molt difícil trobar un cas en que no senti absolutament cap atracció entre els dos.   El Teorema d'Earnshaw Sexual diu que en aquets casos sempre hi ha el factor atracció/repulsió i per tant la relació únicament d'amistat no es pot donar, és un equilibri inestable que en tot cas s'ha de mantenir mitjançant altres forces externes.

   En els imans el camp magnètic s'extén fins a l'infinit, per tant l'imà sempre atrau l'objecte sigui on sigui, però si està lluny i a més té fricció amb la taula o té altres forces externes que el retenen (com la gravetat), aquesta fricció l’atura i resta estàtic.

   En els humans els factors externs poden ser limitar el temps de contacte, pot ser una voluntat ferma de no "saltar". Podem creure que som prou evolucionats i tenim capacitats 'vulkanianes' per eliminar aquets sentiments atractius o repulsius i comportar-nos amb les persones de forma purament racional... potser ho podem aconseguir però aleshores estem fent un esforç extra que impedeix assolir una amistat com la que s'assoleix quan no l'has de fer. Com per exemple amb persones heterosexuals del mateix sexe. Jo amb els meus col·legues no gasto ni una neurona en el seu aspecte físic, ni en cap factor relacionat amb l'atracció/repulsió. Això permet assolir una amistat que, no dic que sigui millor o pitjor, és diferent.

  Jo em preguntava si entre una parella a l'atzar de persones heterosexuals i sexes oposats, un home i dona qualsevol, pot existir aquesta amistat simple. Hi hauria d'haver quelcom que freni l'atracció ja que si no l'amistat quedaria desvirtuada per l'atracció física per la qual estem programats. A nosaltres ens poden frenar molts pensaments ("ja està casat", "ja te parella", "no li agrada star trek"...) però l'atracció segueix present i desvirtua el que hauria de ser una amistat sincera. Podria ser-ho si no hi hagués cap atracció, però trobar aquesta parella que tingui un nivell zero d'atracció o una repulsió mútua, resulta poc probable. La conclusió doncs, és que entre un home i una dona heterosexuals no hi pot existir únicament l'amistat exclusiva, ja que l'atracció/repulsió conclou a la llarga en la formació d'una família o en ordres d'allunyament (oficials o autoimposats).

Definim-nos

  Sembla trist doncs que un home i dona no puguin ser exclusivament amics. Tranquils, ho poden ser, avui hem aconseguit redefinir la paraula amistat, no hi ha un sol tipus d'amistat, simplement dic que cal tenir en compte que és molt difícil, per mi quasi impossible que pugui haver-hi una amistat com la que hi pot haver entre "col·legues", entre iguals, ja que no som prou iguals cosa que sempre és evident, no dic res de nou, simplement ho constato perquè a vegades s'ens oblida.

  No és que no es pugui establir un cert tipus d’amistat, tot depèn de la paraula, és simplement acceptar que quan diguis la paraula no té el mateix significat sempre, igualment com quan es diu “amics del facebook”, amics d'estudis, de feina, d'excursions, d'activitats en grup, coneguts.... Potser en una societat poligàmica, o per a la gent que es comporta com a tal -que en la societat n'hi ha forces encara-, doncs poden tenir moltes "amistats", parelles, rotllos, 'follamigueos' i no els causa problemes, millor per ells/elles. La natura humana és molt variable, bàsicament perqué som mooolta gent, però sembla que el simple fet de l'enamorament constata que al menys durant un període de temps no estem programats per ser poligàmics sinó el contrari. Evolutivament, aquest fet va ser seleccionat per a poder protegir les criatures en una família, protegint-los d'altres pretendents que podrien tenir hostilitat cap ells, assegurant així la supervivència de l'espècie.

  Crec doncs que el problema està en la generalització del concepte amistat, que no pot ser únic, i pretendre que ho sigui implica una mica d'hipocresia. Si intentes ser estricte i establir que amb algú només sereu "amics del tipus: coneguts" pot semblar groller, inclús pedant, però trobo que és el més sincer. Sempre hi pot haver excepcions, no dic que no es pugui trobar algú que entengui tot això, o que per casualitat s'estableixi un fre prou fort, o una repulsió total per ambdues parts també podria permetre una amistat molt profunda i pura, però tampoc cal buscar el sant grial, potser aquesta amistat estaria sobrevalorada, si ja es pot trobar en altres. Per altre banda cal notar que el factor "bellesa" sembla incrementar la capacitat poligàmica, tot i que hi hagi excepcions, facilita enormement les relacions físiques, independentment de l'amistat sincera.

Excepcions

  La pregunta seria: hi ha algun factor de fre que permeti l'amistat sense el factor d'atracció física? Doncs sí,  per exemple conèixer la persona des de la infància ho podria ser, jo l’anomenaria el procés d'“agermanació”. Doncs el principal factor que elimina l'atracció és la familiaritat, i no per un motiu ètic, sinó per raons biológiques i comportamentals els familiars propers queden fora del camp d’atracció física i igualment podria succeir amb coneguts de tota la vida. En aquets casos de fet s’acaba creant una repulsió psicológica permanent, independent dels trets físics.

  Després estarien els ex-novios/novies que encara són “amics”, o aquelles persones amb qui no s'ha arribat a tenir una relació de parella però hi ha hagut l'acostament (virtual o real), i/o la sinceritat de parlar-ne de la possibilitat. En aquests casos hi ha hagut un cert col·lapse tot i que temporal, que un cop ha ocorregut situa la parella en un estat de repulsió i pertant es permet una amistat més sincera.

  Molt comú és l'amic enamorat. El/la Friendzoned. Inclús pot passar sense detectar-ho aleshores hi ha gent que es comporta com zombies platònics esclaus de l'amor.

  El que anomenaria "Simulacre de parella" seria una relació en la que no hi ha sexe però hi ha molta proximitat, un "quid pro quo" còmode, per poder anar al cine si cal, o veure pelis a casa, compartir còmodament. Per a ells pot semblar una bona amistat, però des de fora es pot veure com una relació de parella. En aquets casos es podria sentir la frase "si als 40 no hem trobat ningú ens casem". O no. El que sempre ocorre és que quan un dels dos troba parella l'amistat pràcticament s'acaba.

 Finalment tindriem el substitut de figura paternal/maternal/tutor legal.

  En definitiva simplement és tenir present que no és tant simple com se sol plantejar, però provablement en la vida diària no tenim temps per a tantes disquisicions i acabem sent tots bons "amics"...


*L'atracció física sexual de vegades també es dóna  per trets no físics, com pot ser la personalitat, el to de veu, olors... no és l'habitual, però pel que fa al teorema es poden tractar aquests altres trets com a un tret físic més i s'aplica igualment. L'atracció també pot ser cap a trets no visibles normalment com poden ser els peus o els genitals, una atracció genèrica que segons cada persona tindrà més o menys valor en el global.