Translate

dimarts, 22 de juliol de 1975

22



Vint-i-dos es diu de pressa, com quan en “digui trenta-tres”
El cel plora un cop més, i t’agraeix tot el que vas fer.


dimarts, 8 d’abril de 1975

Diferents o malalts?

   L'entrevista






   



El debat





   Medicar un nen que pateix, que sofreix per ansietat, depressió o el que sigui... sens dubte, si és inevitable, doncs és necessari evitar el patiment quan sigui possible. Però medicar-lo per evitar el patiment dels pares o professors? MAI. Que es mediquin ells.


   Si tots visquéssim en coves sense llum quina diferencia hi hauria entre els cecs i els que no ho són? Hem d'aprendre a entendre la diferencia entre malalties i diversitats funcionals. Hi ha un gran sector al que interessa que tot siguin malalties. Aquesta línia, aquest llindar que situem entre la malaltia i la resta sempre ha estat mòbil. La major evidencia la tenim en el colesterol i com varia per vendre més. No quedi el menor dubte que alguns pressionaran per a moure el llindar i tenir més diagnòstics pel seu medicament. Però és que en aquets cas s’hi ajunta la sinergia de que moure’l també serveix per a estalviar diners i "inconvenients" a la societat, estalvi que no sempre és bo. És evident que en una classe no es comportaran tots els alumnes igual, és pura estadística. Simple diversitat humana. Si això suposa un problema per a la classe, què cal revisar? la classe? o la mateixa condició humana? L'home del debat intenta advertir del risc de posar etiquetes des de petits i del que suposa donar amfetamines per 'estandaritzar' un nen. Us imagineu que demà us diuen, 'mira fill, vas treure tan bones notes a partir de 5è perquè et vem posar una pastilla cada dia a la llet'. No és il·legal, en el fons és una decisió dels pares o tutors legals, però fins a quin punt s'ha d'admetre això que certament es pot considerar dopatge. No cal anar molt lluny en el temps, actualment a Japó, a EUA i molts altres llocs la competitivitat ferotge converteix els pares en una mena d'entrenadors "d'èlit"...cal protegir els nens de molts abusos, però d'aquest no? perquè? potser ja no cal revisar més estudis, el que cal revisar és la societat.

   A la pregunta, és una invenció el TDAH?, no hi pot haver cap altre resposta que SÍ. Pel simple fet que TOT és una invenció dels humans, tot allò que hem "definit" que hem posat nom, que hem estandaritzat, és una invenció. Ara bé, és útil aquesta invenció en concret? bé si serveix per a millorar la salut de les persones sí que ho serà, doncs d'això tracta la medicina i la psicologia. Però en aquest cas, la salut de qui volem millorar?
   No hi ha dues persones iguals, ni els bessons sentiran sempre exactament el mateix, una depressió és el nom inventat per a un sentiment persistent de tristesa, però hi ha infinitat de depressions, cadascú la viurà a la seva manera. Sens dubte hi ha uns tractaments i unes medicines que milloraran la vida de la majoria, però sempre n'hi haurà alguns a qui no, o potser hi haurà qui esculli no rebre'ls.
   Si el que afecta més en aquestes malalties és l'entorn perquè no ens centrem en millorar-lo? hem investigat prou en com canviar l'entorn per a no tenir depressions? els pares es volen sacrificar prou per als seus fills per no haver de donar pastilles? poden fer-ho? la societat els ho permet? la trista resposta és que no, que al final el més "barat" són les pastilles. I en el nostre país està clar que no ens podem permetre tractaments cars (estadístiques que comenta Tizón al principi). 

  En relació a Tizón i la depressió, és evident que molts traumes no es poden resoldre i condemnen a gent a la depressió, que si volen evitar només pot ser amb pastilles, però és una opció que han de prendre voluntàriament. Moltes de les depressions diagnosticades son un simple estrès per un ambient hostil. Si a aquestes persones estressades les poses en un lloc agradable, amb un sou adient, on puguin viure sense conflictes de cap mena, segur que no cal més medicació. Però això no ens ho podem permetre oi? encara no, encara no estem preparats, però no és una utopia, per mi ha de ser una fita, potser la més important de la societat. Però mai ens n'adonarem si ho amaguem tot sota etiquetes. I novament ho repeteixo: tot comença per acabar amb l'explotació a que ens sotmetem i sotmetem la resta d'animals, sers vius i recursos.

diumenge, 2 de març de 1975

Reflexions post Post

El més il·lògic


 

  De tots els descobriments de la humanitat trobo que l'anterior és el més sorprenent.
I mira que n'ha ha hagut que literalment han fet trontollar el món sencer. Des de creure'ns el centre de l'Univers fins a ser poc més que una partícula en el cosmos. Que si la llum és una ona o partícula o tot alhora... Però tot són descobriments que amaguen una lògica, amb una mica, o molta intuïció s'hi pot arribar. Fins i tot la Relativitat o la mecànica quàntica. Per què no hauria d'estar relacionat el temps l'energia i l'espai? Les partícules/ones poden estar en molts llocs alhora. Hem descobert que a vegades 1+1 no són 2. Que a vegades mai podem saber quan fan. I en els sistemes vius hem descobert que moltes vegades 1+1 fan 3. Però no és il·lògic, és perfectament natural. El que sembla absurd i irracional és descobrir que 3-2=7!!

 

Fe 



  No dic que no siguin bones les intencions, però tot allò basat només en fe, afavoreix una mena de pensament que a la llarga té tendència a crear conflictivitat, acaba tenint que evitar el diàleg i raonament al no poder justificar-se; s'hermetitzen, es radicalitzen. A Una de les sectes més antigues i més vigents com és el cristianisme, li surten molts afiliats com testimonis de jeova o altres, i sembla que amb la crisis veuen reforçades les idees del dimoni, i la guerra entre religions. No dubto que el món avui dia sembla estar en guerra, però una guerra econòmica, en la que per desgracia la religió s'hi embolica pel mig.

  Pensant en la part d'utilitat del cristianisme, protegir els dèbils, una societat més justa, penso... i si tot el cristianisme hagués estat un simple 'marketing', fer creure a la gent tot això, fer que siguin bons i amables, parar l'altre galta, que els dolents ja aniran a l'infern... és a dir, en certa mesura tot una exageració de la bondat per contraposar-la a la llei del més fort sense escrúpols. La idea doncs va ser convèncer a la població i un cop aquesta ho té com a veritat, els dirigents també s'en veurien influenciats i comencen a portar-se una mica millor amb els seus esclaus.
   I anant més enllà... i si les dones fossin la clau del cristianisme? Imaginem, si volguéssim posar de moda una idea entre la gent, caldria dirigir-la a les que manen a casa, com ho faríem? doncs amb un home maco i formós, bo i fort i savi oi? Atxim! Jesús...

 A part de la protecció, el 'quid pro quo' del col·lectiu que ofereixen les sectes i que per això atrauen... a part hi ha els miracles. Sens dubte convencen a gent amb poc coneixement, però també a gent amb coneixement perquè el cert és que a vegades ocorren fenòmens que la ciència no pot explicar avui dia, però no per això cal creure en àngels i dimonis...simplement acceptar que encara s'ens escapa quelcom.
 És cert que moltes vegades la fe no està en absolut relacionada amb la religió, sinó amb fenòmens que a priori semblarien deslligats de tota fe, com la ciència. En aquets casos també es poden arribar a greus conflictes, i a raonaments absurds i perillosos, per això mai mai es pot defensar res basant-se en la fe i  sempre sempre cal defensar-ho tot amb proves. El simple fet de defensar-se amb proves ja accepta que es pot estar equivocat, per molt contundents que siguin, i aquest fet alhora ajuda a relativitzar les reaccions a favor i en contra. En canvi si defenses amb fe, et poses il·legítimament per damunt de tot, a nivell d'un deu.
 I pel que fa a totes les UFOlogies i coses paranormals, doncs quan hi hagi proves, ja m'hi ficaré, de tot lo que he vist, la majoria són falses o tan vagues que no es poden considerar cap prova, però ei, jo encantat de que vingui l'E.T. algun dia...I una cosa bàsica: ja sigui una cultura ancestral superdesenvolupada o uns extraterrestres amb tecnologia inimaginable, si existeixen, seran ells els que decideixin com i quan ens saluden. No cal més que posar antenes, com ja fem (SETI), però no perdre temps en especulacions fantasioses, ja està la Sci-Fi per això.

Pressa 


 La majoria de tecnologies que permetrien millores substancials en termes de rendiment energètic es van inventar fa molt i no necessiten cap millora, simplement aplicar-les. Però en canvi, estem investigant acceleradament cada com més noves tecnologies, que no sabem ni per a què serviran. Jo sóc el primer que gaudeix i valoro el simple coneixement, però perquè tanta pressa? ja hem arribat molt lluny, estem desenvolupant tecnologia que no farem servir fins d’aquí 50 anys, que ara mateix no necessitem, i en tenim tanta que podríem estar usant... què passaria si parem, frenem un temps, uns anys, esperem a que arribem tots junts a un món millor on seguir aprenent.
  Potser el més important amb la tecnologia és usar-la correctament. Usar la tecnologia amb seny és el nostre més gran repte.


Alcohols de fusta


 Petroli: un líquid subterrani que extraiem, consumeix oxigen atmosfèric i allibera l'aigua i carboni que fa milions d'anys va quedar emmagatzemada sota terra.
En comptes d’això des de fa 5 o 6 dècades, podríem estar generant metanol a partir de l'aigua i energies renovables i usar-lo o bé guardar-lo.

 Metanol: que rar que és; un alcohol, el més simple de fet, la molècula orgànica líquida a Tº ambient més simple. Serveix com a combustible tant per motors de gasolina com diesel o elèctrics. https://www.youtube.com/watch?v=HZNZUXrilco 
Serveix per fabricar una infinitat de productes, i alhora tant desconegut. Però no és pas desconegut per qui sap el que importa, hi ha grans associacions dedicades només a aquest alcohol  methanol.org

  Cal veure si és més eficient comprimir hidrogen o transformar-lo en metanol. En les naus espacials es fa servir hidrogen perquè t'és igual l'energia que calgui per comprimir-lo, un cop el tens empaquetat i enviat a l'espai, és molt útil perquè en pots fer aigua o energia o propulsió. Però en la terra dubto que sigui eficient moure’ns en vehicles-cohet, per tant el metanol que serveix tant per moure vehicles elèctrics com de combustió hauria de ser la millor opció. I no he fet càlculs però crec que podria ser més eficient convertir H2 en metanol que comprimir-lo.

Cos


 Legislar el propi cos, com es fa? prohibir l'abort? l'abort no es pot prohibir, es pot legislar per protegir la vida, sempre que no entri en conflicte amb una altre vida, i per mi tindrà prioritat la que ja existeix i té ús de raó. Cal protegir la dona que dins porta el seu futur fill, cal protegir-la sobretot perquè si no el vol tenir ara el pugui tenir més endavant. Però em resulta aberrant dir-li a algú què ha de fer amb el seu cos, podem intentar fer entrar en raó a una dona de que no aborti si és perillós per ella, oferir-li totes les alternatives, però no es pot prohibir...de fet, és físicament impossible.
 
  Hi ha qui pensa en una dona embarassada com molt més que una dona amb un fetus dins i que cal protegir el no-nat com si fos una persona, amb DNI, i protegir-lo inclòs de la pròpia mare. Crec que si algú ha de decidir sobre el fetus haurien de ser els que hi han intervingut és a dir, com a molt la mare i el pare. Imagino un cas hipotètic, que seria horrible però que n'hi pot haver, de que una dona vulgui malmetre expressament el seu fill, bevent alcohol o qualsevol bogeria, algú podria pensar que cal exigir-li responsabilitats legals sobre els problemes que tingui el fill, però és que ja les té, la mare les tindrà totes les responsabilitats sobre el fill...El fallo aquí no és que la mare tingui plena llibertat sinó que no ha rebut el suport adequat, un tractament psicològic en aquest cas.

  De fa temps existeix la demanda de prohibir webs pro-anorexia, quin delicte fan? evidentment que no és saludable, com tantíssimes altres coses,  prohibiran totes les webs de dietes extremes? amb quins càrrecs? El que s'ha de fer és ajudar a la gent que té aquets desequilibris psicològics, i fer-ho bé. Fa poc he conegut el cas d'una noia amb sobrepès, bulímica, que al intentar demanar ajuda al nostre fantàstic sistema sanitari la van posar en teràpia de grup, en un grup de noies anorèxiques totes ben primes. Evidentment veure les noies primes no feia altre cosa que reforçar el seu problema però, que passa? pressupost: només hi ha diners per un grup de teràpia de desordres alimentaris, no es poden separar bulímics d’anorèxics...aberrant. Potser el que cal és millorar la societat, oferir ajudes reals i no prohibir tot el que molesta, res s'arregla prohibint webs, ni cremant llibres...
  

  La relació home-dona sempre serà complexa , vulguis o no hem anat evolucionant de forma paral·lela, amb diferents finalitats, tot i que en moments concrets volem el mateix, biològicament hem de ser diferents en molts aspectes i cal aconseguir que no suposi un problema. La societat tendeix a estereotipar  les relacions, però poden ser tant variades com es vulgui o pugui, i per sort cada cop hi ha més varietat i menys estereotips, en aquet sentit molt recomanable el llibre d''El varón domado', per a donar un punt de vista diferent a les relacions entre els dos grans bàndols dins la humanitat.

 


 Món


 Potser el problema que té el món amb els EUA, o els EUA amb el món, és que la seva sort ha estat molt recent, fa just un parell de segles. Encara viu gent a qui els seus avis li explicaven les histories de la conquesta del nou món, de com van crear aquest nou país-continent del no-res, enfrontant-se als indis i a ells mateixos. Ara veuen la resta del món com un lloc a conquerir; les guerres mundials van ajudar a reafirmar-lo en aquesta idea i ja sembla impossible que baixin del burro. Resumint: ¿que passa ara a Europa? doncs que des d'Europa es va crear el monstre més gran que ha conegut la humanitat. L'imperi més poderós. Ara torna a casa, això és el que passa, res més. Si, és clar que hi ha altres potències al món que poden molestar-lo una mica...no serà Europa, ni tampoc interessa a ningú molestar-lo massa...



Societat “comupital”




   Els termes 'llibertat' i 'societat' són complexos d’unir. De la llibertat absoluta en societat se’n diu anarquia i això en el món en que vivim solament podria començar per un caos social. És cert que amb el temps i molta sort pot derivar en un ordre adequat, però cal arriscar-se? de fet, la societat ja va començar anàrquicament, en un origen no hi havia pas cap llei, i teníem la "llibertat", d'aquí va sorgir un "ordre" que té molts defectes. Se'n diu capitalisme. Crec que podríem millorar-lo molt abans de passar-nos totalment al comunisme, al que per altre banda, no hi veuria gran problema si la llibertat individual del ciutadà es manté. En qualssevol sistema la llibertat del ciutadà hauria de ser la màxima possible, però també cal entendre que en societat la llibertat no pot ser total.

  Hem de ser honestos i establir qui ha de tenir més llibertat: el ciutadà tota la possible; menys n'ha de tenir el governant doncs ha d'estar al servei del ciutadà. I encara menys les empreses, que han d'estar al servei de tots.
 

dimecres, 12 de febrer de 1975

Teorema d'Earnshaw Sexual


  Segurament tots heu tingut a les mans un imà i heu jugat a atreure objectes metàl·lics, fer-los ballar mirant fins on cal apropar l'imà per a que l'objecte màgicament salti cap a ell. O bé l'imà és qui salta cap a l'objecte doncs la clau és que sempre hi ha una força entre els dos, i a una certa distància un atrau amb prou força a l'altre que li correspon amb la mateixa força i es provoca el moviment. Si agafem dos imans la cosa es complica ja que ara es poden fer forces repulsives, i podem fer allunyar un imà a mesura que li apropem l'altre. I tots en algun moment haureu pensat: si tinc prou cura potser trobo el punt just on s'atrau però no prou com per saltar i aleshores puc fer que floti. No es pot. No cal perdre temps en intentar-ho doncs és físicament impossible: aquest punt ideal on l'imà està a la distància justa per mantenir l'altre flotant no existeix en el nostre univers, no és qüestió de precisió. Això és el que diu el Teorema d'Earnshaw entre altres coses.  Els imans sempre s'atrauen o repelen, no hi ha terme mig, i si el sistema està format exclusivament per imans, no es pot trobar l'equilibri estable (levitació) , sempre ha de col·lapsar cap a la col·lisió o la dispersió. Per aconseguir la levitació cal usar altres materials magnètics i diamagnètics o bé usar sistemes electrònics.

   El teorema em va molt bé per explicar el que per a mi és un malentés de les relacions humanes. Els humans som bàsicament dos grans grups diferenciats des de naixement: homes i dones. Amb les seves diferències i similituds, les seves característiques naturals físiques com són els òrgans reproductors, i psíquiques com és l'atracció sexual (o física) d'un respecte l'altre. Entenem doncs que el més típic és que una persona heterosexual senti atracció per a una altre del sexe oposat, en més o menys grau... o pel contrari pot sentir més o menys repulsió, però com amb els imans no hi ha un terme nul. No hi ha el "no m'atrau gens ni em repèl gens", ja que si no són els llavis, potser els ulls, el nas, o el cabell o les cuixes, tenim nombroses parts susceptibles a causar atracció/repulsió* i només en cal una per actuar com a atractor o repulsor definitiu i fer col·lapsar el sistema.
  Així doncs els humans som uns imans més complexos però que en definitiva actuem com imans al cap davall. Si poguéssim mesurar l'atracció merament "física" que se sent entre els dos subjectes poques vegades coincidiria exactament l'una amb l'altre, però per sort tenim les emocions i l'amor, que es combinen amb l'atracció física per permetre formar les famílies i mantenir l'espècie.


  Les relacions entre les persones, poden ser d'amor, d'amistat, d'odi... però centrant-me en l'amistat com un sentiment d'apreci sincer entre dues persones i per seguir amb l'analogia dels imans, aquesta amistat pot ser més propera o llunyana, però si parlem simplement d'amistat no conté el paràmetre atracció/repulsió física en la definició, diríem que la relació es manté en la part on cap dels dos "salta". Però resulta com ja he dit, que això no és real entre persones heterosexuals de diferent sexe. Encara que una senti repulsió l'altre pot sentir certa atracció, seria molt difícil trobar un cas en que no senti absolutament cap atracció entre els dos.   El Teorema d'Earnshaw Sexual diu que en aquets casos sempre hi ha el factor atracció/repulsió i per tant la relació únicament d'amistat no es pot donar, és un equilibri inestable que en tot cas s'ha de mantenir mitjançant altres forces externes.
   En els imans el camp magnètic s'extén fins a l'infinit, per tant l'imà sempre atrau l'objecte sigui on sigui, però si està lluny i a més té fricció amb la taula o té altres forces externes que el retenen (com la gravetat), aquesta fricció l’atura i resta estàtic.
   En els humans els factors externs poden ser limitar el temps de contacte, pot ser una voluntat ferma de no "saltar". Podem creure que som prou evolucionats i tenim capacitats 'vulkanianes' per eliminar aquets sentiments atractius o repulsius i comportar-nos amb les persones de forma purament racional... potser ho podem aconseguir però aleshores estem fent un esforç extra que impedeix assolir una amistat com la que s'assoleix quan no l'has de fer. Com per exemple amb persones heterosexuals del mateix sexe. Jo amb els meus col·legues no gasto ni una neurona en el seu aspecte físic, ni en cap factor relacionat amb l'atracció/repulsió. Això permet assolir una amistat que, no dic que sigui millor o pitjor, és diferent.

  Jo em preguntava si entre una parella a l'atzar de persones heterosexuals i sexes oposats, un home i dona qualsevol, pot existir aquesta amistat simple. Hi hauria d'haver quelcom que freni l'atracció ja que si no l'amistat quedaria desvirtuada per l'atracció física per la qual estem programats. A nosaltres ens poden frenar molts pensaments ("ja està casat", "ja te parella", "no li agrada star trek"...) però l'atracció segueix present i desvirtua el que hauria de ser una amistat sincera. Podria ser-ho si no hi hagués cap atracció, però trobar aquesta parella que tingui un nivell zero d'atracció o una repulsió mútua, resulta poc probable. La conclusió doncs, és que entre un home i una dona heterosexuals no hi pot existir únicament l'amistat exclusiva, ja que l'atracció/repulsió conclou a la llarga en la formació d'una família o en ordres d'allunyament (oficials o autoimposats).

Definim-nos


  Sembla trist doncs que un home i dona no puguin ser exclusivament amics. Tranquils, ho poden ser, avui hem aconseguit redefinir la paraula amistat, no hi ha un sol tipus d'amistat, simplement dic que cal tenir en compte que és molt difícil, per mi quasi impossible que pugui haver-hi una amistat com la que hi pot haver entre "col·legues", entre iguals, ja que no som prou iguals cosa que sempre és evident, no dic res de nou, simplement ho constato perquè a vegades s'ens oblida.

  No és que no es pugui establir un cert tipus d’amistat, tot depèn de la paraula, és simplement acceptar que quan diguis la paraula no té el mateix significat sempre, igualment com quan es diu “amics del facebook”, amics d'estudis, de feina, d'excursions, d'activitats en grup, coneguts.... Potser en una societat poligàmica, o per a la gent que es comporta com a tal -que en la societat n'hi ha forces encara-, doncs poden tenir moltes "amistats", parelles, rotllos, 'follamigueos' i no els causa problemes, millor per ells/elles. La natura humana és molt variable, bàsicament perqué som mooolta gent, però sembla que el simple fet de l'enamorament constata que al menys durant un període de temps no estem programats per ser poligàmics sinó el contrari. Evolutivament, aquest fet va ser seleccionat per a poder protegir les criatures en una família, protegint-los d'altres pretendents que podrien tenir hostilitat cap ells, assegurant així la supervivència de l'espècie.

  Crec doncs que el problema està en la generalització del concepte amistat, que no pot ser únic, i pretendre que ho sigui implica una mica d'hipocresia. Si intentes ser estricte i establir que amb algú només sereu "amics del tipus: coneguts" pot semblar groller, inclús pedant, però trobo que és el més sincer. Sempre hi pot haver excepcions, no dic que no es pugui trobar algú que entengui tot això, o que per casualitat s'estableixi un fre prou fort, o una repulsió total per ambdues parts també podria permetre una amistat molt profunda i pura, però tampoc cal buscar el sant grial, potser aquesta amistat estaria sobrevalorada, si ja es pot trobar en altres. Per altre banda cal notar que el factor "bellesa" sembla incrementar la capacitat poligàmica, tot i que hi hagi excepcions, facilita enormement les relacions físiques, independentment de l'amistat sincera.

Excepcions


  La pregunta seria: hi ha algun factor de fre que permeti l'amistat sense el factor d'atracció física? Doncs sí,  per exemple conèixer la persona des de la infància ho podria ser, jo l’anomenaria el procés d'“agermanació”. Doncs el principal factor que elimina l'atracció és la familiaritat, i no per un motiu ètic, sinó per raons biológiques i comportamentals els familiars propers queden fora del camp d’atracció física i igualment podria succeir amb coneguts de tota la vida. En aquets casos de fet s’acaba creant una repulsió psicológica permanent, independent dels trets físics.
  Després estarien els ex-novios/novies que encara són “amics”, o aquelles persones amb qui no s'ha arribat a tenir una relació de parella però hi ha hagut l'acostament (virtual o real), i/o la sinceritat de parlar-ne de la possibilitat. En aquests casos hi ha hagut un cert col·lapse tot i que temporal, que un cop ha ocorregut situa la parella en un estat de repulsió i pertant es permet una amistat més sincera.
  Molt comú és l'amic enamorat. El/la Friendzoned. Inclús pot passar sense detectar-ho aleshores hi ha gent que es comporta com zombies platònics esclaus de l'amor.

  El que anomenaria "Simulacre de parella" seria una relació en la que no hi ha sexe però hi ha molta proximitat, un "quid pro quo" còmode, per poder anar al cine si cal, o veure pelis a casa, compartir còmodament. Per a ells pot semblar una bona amistat, però des de fora es pot veure com una relació de parella. En aquets casos es podria sentir la frase "si als 40 no hem trobat ningú ens casem". O no. El que sempre ocorre és que quan un dels dos troba parella l'amistat pràcticament s'acaba.
 Finalment tindriem el substitut de figura paternal/maternal/tutor legal.

  En definitiva simplement és tenir present que no és tant simple com se sol plantejar, però provablement en la vida diària no tenim temps per a tantes disquisicions i acabem sent tots bons "amics"...


*L'atracció física sexual de vegades també es dóna  per trets no físics, com pot ser la personalitat, el to de veu, olors... no és l'habitual, però pel que fa al teorema es poden tractar aquests altres trets com a un tret físic més i s'aplica igualment. L'atracció també pot ser cap a trets no visibles normalment com poden ser els peus o els genitals, una atracció genèrica que segons cada persona tindrà més o menys valor en el global. 


dimecres, 29 de gener de 1975

Qüestió de classes



   Confesso que acostumo a veure programes de viatges tot dinant, així, escoltant-los de fons s'aprenen moltes coses del món i les persones que l’habiten. Generalment molt enriquidores però l'altre dia vaig descobrir una aberració més d'aquest món cruel. Resulta que molta societat , en aquest cas eren països sud-americans, està sent adoctrinada en les classes de forma clarament intencionada. Per exemple en un país llatinoamericà a l'escola i els mitjans els ensenyen que viuen en una societat amb 6 classes, ni 3 ni 2 ni 8, exactament 6. Evidentment si ets de la 0 o la 1 tens poc a esperar de la vida, bé pots tenir sort però honestament, ho tens xungo. No ho sé...a mi em resulta aberrant aquesta manipulació, doncs és totalment falsa ja que la realitat és simplement gradual i aquestes distincions només s'haurien de fer puntualment per estudis estadístics o regulacions de sou mínim si es vol, ja que si no, al transcendir en la mentalitat de la gent, perverteixen profundament la seva percepció de la realitat; no en el sentit d’alterar-ne l'estàtus  (si s'és pobre o ric se sap) però al acceptar una "classe" s'accepten moltes coses adjuntes que no tenen perquè ser-ho: tots seguim sent humans i tenim, o hem d’aspirar a tenir els mateixos drets, mai hem de resignar-nos per les etiquetes que ens posin tot i que ho pretenguin. Però no m’exclamaré pas per algo que els mitjans fan des de sempre, simplement en constato un més.
   En el nostre país també ho hem fet sempre, "tu ets ric, pobre o de classe mitja?". Però curiosament, degut a certa vergonya i/o falsa modèstia, la gran majoria ens hem refugiat en l'anomenada classe mitja, aconseguint, fortuïtament una homogeneïtzació, una mena "d'igualtat", en l'etiqueta. Totalment irreal, però com també ho són les classes doncs la única realitat és una gradent total que sens dubte resulta molt més acusat en les capes més riques. Tot i això certament és inevitable fer aquesta distinció moltes vegades ja que queda palesament obvi qui pertany a cada "classe" pel seus vestits, manera de fer i fins i tot de parlar. En un món ideal no existirien classes i la riquesa es repartiria equitativament, utòpic per ara, ho reconec, però una cosa és diferenciar entre rics i pobres i l'altre crear fins a 6 classes ben definides. Que els tatuen etiquetes quan neixen? o cada any al revisar la renta?
  
   Els humans tendim a ser grupals i ens agrada molt formar part d'un col·lectiu diferenciat, per tant no seria estrany que aquells que comencin a sentir-se orgullosos d’estar en certes classes ho facin palès amb alguns identificadors, complements de roba per exemple. Tampoc cap novetat, però fins ara només n'era un el que diferenciava econòmicament a rics (pijos) de la resta. Ës cert que avui hi ha una infinitat de col·lectius, però no caldria afegir-ne 6 més per renta. Ja ens va costar molt d'entendre que entre humans no hi ha races sinó ètnies, i que fins i tot som tan iguals que les diferències dins una ètnia són més grans que entre ètnies completament diferents.
   Al crear noves distincions on no n'hi ha fas que la gent es pregunti a quina pertany, i un cop s'estableix potser la enfada i l’empeny a sortir-ne i pujar o potser s'acomoda. Com que la majoria de persones pertanyen sempre a les més baixes acabes tenint piles de gent ben etiquetades a les que les classes més altes poden explotar fàcilment ja que simplement 'són de una classe més baixa', i ells ja ho han acceptat així, els han educat així. …és una aberració. Hi ha una clara diferencia entre dir que ets ric o pobre o estàs en una classe mitja que avarca un gran rang de possibilitats, a dir exactament en quin estrat es situa cadascú. En fi... el que em va sobtar més va ser veure la naturalitat amb la que expressaven la pertinença a les classes, "yo soy clase 4, ella es clase 5"

  Però sobretot, sobretot, el pitjor és el fet d'eliminar el significat, pots dir que ets de categoria 5, i no et cal dir que ets ric, algú del mateix país ho sabrà però els altres només podem intuir. I el mateix amb els de categoria 0 o 1, ja deixen de ser pobres, són un número, una classe ben definida i per tant, un fet que queda assumit i integrat en la societat, "és així, per tant no cal fer-hi res". Són un número no persones, és per tant lícit aprofitar-se’n.