Translate

dilluns, 11 de març de 1974

i com penseu que funciona el món?

   Fa poc llegia una notícia sobre un escriptor que, abans de ser-ho, havia fet molts diners gracies a la seva empresa i clar, al vendre-la no volia haver de dir que viuria de renta, per allò del "què diran", i el que va fer va ser estar una temporadeta escrivint un llibre recopilant tot d'idees gracioses, i vès per on, resulta que té molt èxit i ara encara és més ric, cosa que el va fer dir: "els diners em persegueixen". Clar, va haver de fer un altre llibre per no estar-se vivint de renta, amb força èxit també. Que pot fer ara l'home? Si fa un viatge en creuer pel món i publica les fotos, potser li donen un premi Pulitzer i així encara té més fama, i desprès potser en fan una pel·lícula, amb tanta mala sort que li donin un òscar....el pròxim titular potser dirà "És horrible tenir tant èxit, no em deixa viure en pau!"... pobre desgraciat...
   En fi, tan sols volia criticar una mica la seva forma distorsionada de veure la realitat, entenent que és víctima de les seves condicions de vida, molt superiors en el seu país que a la resta del món. Igual que els suissos fent actes tan desagradables com gastar-se milions d’euros en omplir una plaça de monedes per reclamar una pensió universal (ni més ni menys 2000 € ) per a tots ells, només el suissos clar. Potser no són conscients des d'on els arriben els diners, potser realment creuen que són tan bons i ho fan tot tan bé que mereixen cada cèntim que tenen. En fi, com deia no els culpo doncs han nascut en aquestes condicions, i un cervell emmotllat des de petit li costa veure l'elefant de l’habitació, tot i que el pintis de rosa... Però la humilitat com a precaució, sempre va bé. Si més no, intentar no ofendre, entenc que per ells pot ser una broma i un divertiment, un acudit irònic i en el fons poden ser conscients del que passa a la resta del món, però també caldria demostrar-ho amb el que es diu a un diari, o en els esdeveniments públics que poden ofendre nacions senceres.

Dit això, del que volia parlar avui no és d'aquesta injustícia cosmico-humana, sinó simplement de la sort que determina com funciona tot. Començant pel final fa poc he descobert el llibre que en parla una mica, el mencionen en aquest vídeo, parla de com a vegades un simple programa informàtic, aplicació, joc, web o el que sigui, de sobte i imprevist obté un èxit aclaparador. Moltes altres webs o programes podrien haver tingut el mateix èxit, però l'ha tingut justament aquesta i no les altres. Francament no m'he llegit el llibre però entenc que en gran part és atzar, sort, fortuïtat, ja que era impossible predir el resultat inicialment. Però aquest atzar inicial acaba determinant una estructura que, al menys durant un temps ja no respon a l’atzar en absolut sinó a la llei del més fort o més apte per a sobreviure. Tornant al principi dels nostres temps "civilitzats", quan en un espai de sobte apareix un recurs nou, pot ser tot un continent, o pot ser un metall preciós, o líquid combustible per exemple, es dóna peu a que qualssevol afortunat pugui adquirir molt de poder, el que en la nostre civilització són bàsicament gran quantitat de diners, que ben invertits li atorguen aquest poder per manipulant governants i ciutadans, per exemple. En el nostre país ha passat recentment amb la construcció (ara exportada a llatinoamèrica), però aquest poder del "totxo" encara mai serà tan gran com el dels principals "filons" actuals: les armes i el petroli. Perqué tot i que les drogues, el sexe, els metalls preciosos i joies també donen molts diners, són més complexos d’organitzar en una estructura estable. En canvi al llarg dels segles, les armes i el petroli, inicialment uns terrenys verges, van anar caient en mans dels "afortunats" o agosarats o més espavilats -estar en el lloc adequat en el moment precís de forma premeditada també ha requerit d'una sort anterior que ha permès planejar-ho-, avui dia el poder que han acumulat és tal que ja pocs esdeveniments casuals, fortuïts poden canviar el balanç, només els grans cataclismes podrien desfer l'equilibri de poder. Bé de tant en tant sorgeix un cas com el recent de Crimea, en el que de sobte els pot tocar a uns pocs ciutadans "decidir" el futur del món, però en el fons tots sabem que poc podien decidir, ells no tenien pas el poder.

   I francament, em sembla que començo a entendre com és que molta gent prefereix creure que aquest poder no el tenen els homes sinó certs extraterrestres allargandaixats: és que simplement fa molt més terror pensar que són "persones" com nosaltres els que tenen tant de poder, que no pas uns sers superiors que potser fins i tot algun dia ens podrien deixar fer un tomb per la galàxia, en comptes d’arrossegar-nos pel fang com fan els nostres dirigents "humans". I és que -aquí arriba el pitjor- el petroli s'acaba, però les armes no.